María Méndez: “A Apodaca i Unió el que els ha afectat ha estat el tancar el pas a nivell”

-Què opina de la salut del comerç a Tarragona?

“Part de la culpa que el comerç vagi malament el comerç és de l’Ajuntament, perquè no recolza en res. Tothom marxa fora de Tarragona i el centre cada vegada està més mort. Així que anem molt malament. Aquesta zona va a menys, i els importa un rave”.

-Com valora la convivència entre el comerç tradicional i els gegants del sector?

“Per a mi el millor comerç, i no és perquè ho tingui jo, és el del dia a dia i el personalitzat. A mi m’agrada anar a un lloc i dir ‘hola, què tal, com estàs’. Jo sóc de les antigues. Però hi ha molta joventut avui dia a la qual li agrada el comerç petit, perquè quan venen ja saben el que volen: ‘carn per a brou’, o bistec, ‘què em recomanes’, ‘això i això’; ja no et pregunten la peça que els dones, perquè et donen la seva confiança. Si van a una gran superfície, no saben el que compren. Aquest gran comerç té molt màrqueting, i la gent no s’adona. Ells compren una safata de carn i consideren que hi ha un quilo: i no, mai no hi ha un quilo, però en això no es fixen. I clar, quan venen aquí diuen que és molt car, i no. Jo quan et poso un pollastre, un conill, o un cabrit, a la bàscula veus el que pesa. Tu t’has fixat en el que compres? El 90% no es fixa en el que està comprant”.

-I com veu la diferència entre aquests dos tipus de comerç?

“Una vegada vaig ser-hi a una gran superfície i vaig veure que venien un bistec de primera, que no era precisament un filet de primera. Quan ho posin en la planxa es quedarà en res i ho veuran. En una petita tenda li dones el que et demana el client. Però a les grans superfícies ningú reclama res. Però clar, no és el mateix preu. I el que estaven venent en aquesta gran superfície era carn de guisar tallada molt fineta com si fos bistec de primera”.

-Molta gent diu que no va a petit comerç per pressa, és una raó realista?

“El de la pressa que et porta a la gran superfície és purament psicològic. Si vas a una gran superfície i t’estàs a la cua deu minuts, no passa res. En canvi, si t’estàs a la cua d’una carnisseria més de cinc, ja t’entren les presses. Com s’entén això?”.

-Apodaca i Unió van ser carrers plens de comerç tradicional. Avui, en canvi, cada vegada hi ha menys. A què ho atribueix?

“A Apodaca i Unió el que els ha afectat ha estat el tancar el pas a nivell. Aquest era una dels principals carrers de Tarragona, que portava des del Port fins a la Catedral. Ha estat tancar el pas i aquest carrer ha quedat mort, perquè surt pel Parc Central. Per aquí passava tothom, i ara ja no”.

-Considera que l’impacte del Mercat Central ha complert les expectatives?

“Jo vaig tenir l’oportunitat d’obrir una parada en el Mercat fa uns trenta anys, i ho vaig rebutjar. Prefereixo ser lliure i portar el negoci com vull; obrir, tancar… no m’agrada que em controlin ni que em manin, no és la meva vida. No ho trobo bé. Un mercat és un mercat: és a dir, tenim un Mercat Central l’horari del qual el marca el Mercadona. Si vols anar al súper, ves a l’horari del súper; si vols anar al mercat, ves a l’horari del Mercat. I diran que no hi ha vida, que està molt fosc… doncs que hi posin més llums. Perquè les hores que els paradistas fan allí, a quin preu els surt? Però clar, com els quals manen no han de pagar… Ha ajudat a obrir comerç la reobertura? Doncs sí, però, quants s’han arruïnat en el camí?”.

-A què atribueix veure tants locals buits i cessaments de negocis de tota la vida en zones emblemàtiques?

“Una de les coses que ha portat al tancament de comerços tradicionals han estat els lloguers, perquè els amos no volen abaixar-los. Llavors, automàticament, tanquen, perquè no arriben. Nosaltres tenim la sort que amb l’amo sempre ens hem posat més o menys d’acord. Parlant s’entén la gent. Si hi hagués més flexibilitat per part dels qui posen els preus, estaria tot obert, o el 90%. D’altra banda, el negoci tradicional familiar s’està perdent. El nostre  ho és, i funciona. Quan els alumnes són bons, com és el nostre cas, funciona”.

María Méndez. Can Domènech