El Fons Monetari Internacional (FMI) ha emès una advertència directa sobre la política d’habitatge espanyola i desaconsella el límit al preu dels lloguers, assenyalant Catalunya com a exemple dels efectes indesitjats de la regulació. Aquesta recomanació coincideix amb les últimes dades de l’Observatori del Lloguer, que certifiquen que la província de Barcelona ha perdut gairebé 50.000 habitatges de lloguer en tres anys de vigència de la normativa, mentre que el conjunt de l’Estat registra 120.000 pisos menys en el mercat de l’arrendament i preus que continuen pujant.
Mayo, 2026. – En el seu informe ‘Article IV’, l’FMI insta a revertir el control de preus i demana mesures urgents per impulsar l’oferta. Segons les dades del sector, la norma no ha contingut les rendes, ja que el lloguer mitjà estatal assoleix els 1.205 euros mensuals, fet que suposa un increment del 5,1% respecte a l’any anterior, ni tampoc ha millorat l’accés de la ciutadania a un habitatge.
Des del bufet AF Legis assenyalen que la legislació ha traslladat al propietari privat una responsabilitat que correspon a l’Estat, com és garantir l’accés a l’habitatge. Això ha provocat un mercat amb menys oferta, més litigiositat i preus que no cedeixen, expulsant molts arrendadors a causa de la inseguretat jurídica generada.
L’FMI desaconsella expressament el topall de lloguers perquè, en lloc de solucionar el problema, genera efectes secundaris que l’agregen, com la reducció de l’oferta disponible i la retirada d’immobles del mercat d’alta gamma. Les solucions plantejades per l’organisme internacional aposten per un desenvolupament urbà més ràpid, la reducció de la incertesa jurídica i la simplificació dels procediments de concessió de llicències de construcció.
L’organisme quantifica que el dèficit d’habitatge acumulat des de 2021 supera les 800.000 unitats. Actualment, una llar mitjana necessita vuit anys de renda íntegra per comprar un habitatge a Espanya, una xifra que s’eleva a gairebé divuit anys a Madrid, Barcelona o Balears. Des de l’àmbit jurídic es recorda que existeixen figures com la propietat temporal o la propietat compartida del Codi Civil català que podrien ampliar l’accés al mercat sense necessitat d’intervenir-hi.
Les dades de l’Observatori del Lloguer certifiquen la magnitud del retrocés de l’oferta, especialment a Catalunya. La província de Barcelona ha passat d’una oferta d’uns 130.000 habitatges en lloguer a una previsió de tot just 79.000 immobles. Darrere de la capital catalana, la demarcació de Tarragona és la segona més castigada amb una reducció de 2.881 habitatges, seguida de Biscaia (-1.588), Lleida (-1.242) i Guipúscoa (-948). El Baròmetre del primer trimestre projecta la pèrdua de 14.391 habitatges addicionals a tot l’Estat.
Aquesta contracció de l’oferta s’ha traduït en una explosió de la pressió de la demanda. A Barcelona ciutat competeixen 453 interessats per cada immoble en els primers deu dies de publicació (enfront dels 80 registrats a l’inici de 2024). A escala estatal, la ràtio és de 141 interessats per habitatge, fet que demostra que l’ajust es produeix per la via de l’accés i no dels preus.
Des de Marín & Mateo Abogados s’adverteix que l’impacte de la llei s’estén també a la incertesa del propietari particular, que desconeix els criteris d’aplicació de la norma, la durada real del contracte o les condicions per recuperar l’immoble. Aquesta situació ha incrementat la litigiositat arrendatària i ha alentit els procediments judicials. Els experts conclouen que l’error estructural ha estat tractar l’accés a l’habitatge com un problema de preus alts causat pels propietaris, quan la realitat respon a una manca d’oferta provocada per dècades d’infrainversió pública en habitatge social.
