La idea de la Mediterrània perdura associada a uns profunds i singulars valors lligats a una cultura mil·lenària i al Patrimoni històric. El concepte ‘smart’ varia substancialment en el sud d’Europa en relació als països nòrdics, pioners i més avançats en el desenvolupament de les ciutats intel·ligents. En el cas de Tarragona, la paradoxa d’una ciutat que no sap relacionar-se amb el mar malgrat la seva proximitat al mar suposa una de les assignatures pendents per dissenyar la ciutat del futur
Un reportatge de Roberto Villarreal
La gran aposta de la Unió Europea per a les pròximes dècades és l’anomenada ‘agenda urbana’ per generar un desenvolupament sostenible de les ciutats. En aquelles enganxades al litoral marítim tot el que fa al desenvolupament d’una economia blava -amb activitats empresarials d’alt valor ecològic vinculades al mar-, la conservació de les platges i la creació d’espais d’alta qualitat urbana per al gaudi dels ciutadans cobra el màxim protagonisme i prioritat.
Santiago Castellà, director de la Càtedra Smart Mediterranean City (lligada a la URV i a la Fundació del mateix nom), cita algunes de les característiques que donen personalitat a la ciutat mediterrània: “Les ciutats nòrdiques es construeixen al voltant d’un centre de negocis i la gent viu fora, en zones residencials, mentre que nosaltres tenim el Patrimoni històric al centre, convivim amb ell, tenim problemes amb la qualitat de l’aigua, amb la calor i no amb el fred, i tenim també una cultura molt arrelada de l’espai públic; gràcies al clima, la gent surt al carrer, es reuneix i parla “.
Aquest caràcter mediterrani té les seves conseqüències. Enfront de la bona integració dels espais industrials en les urbs del nord, a la ciutat mediterrània que treu el cap a la mar “són molt freqüents els problemes de mobilitat vinculats a les seves infraestructures, i sens dubte és un primer element que ha de resoldre una ciutat intel·ligent “. A Tarragona, sense cap dubte, una actuació integral en tota la Part Baixa “permetria cosir més la ciutat com a vector que estimuli el canvi social i econòmic per dinamitzar tota aquesta àrea”.
El dia després dels Jocs
Les ciutats de cultura mil·lenària tenen, lògicament, la seva complexitat, i el primer pas -segons Castellà- és saber “cap a on anem, quin és l’horitzó a 50 anys vista”. “Cal que el que s’anomena la quàdruple hèlix (administracions i empreses públiques, les multinacionals i empreses privades, el teixit social i els centres de coneixement) estigui ben alineada en la mateixa direcció”.
En aquest sentit, l’esperit de col·laboració, l’energia positiva i l’estat d’ànim que -malgrat les dificultats patides- hauran els Jocs Mediterranis de 2018 “haurien d’aprofitar en termes de ciutat per fer el salt a través d’una proposta tan engrescadora com la renovació de tot el front marítim i la creació d’una Rambla del Mar que esborri l’estigma de les dues o tres Tarragonès que coexisteixen al mateix temps “.
Un canvi de tal magnitud i els projectes que portaria amb si necessitarà, segons el parer d’aquest expert, les tres revolucions ‘clàssiques’ en la ciència smart: la democràtica, “amb les diferents escales de Govern en sintonia”, la de la sostenibilitat, ” que aportarà solucions innovadores en matèria de residus, energia o nínxols de negoci “, i la del coneixement,” molt sensible a les aportacions de la ciutadania intel·ligent “.
I el finançament? Encara que pugui semblar l’escull més difícil, Barcelona ha deixat grans exemples de col·laboració público-privada, “per exemple l’alliberament de les illes de l’Eixample”, que haurien de servir de model. “Depèn molt del grau d’implicació de la societat civil i de l’empresariat”, conclou.
