Secretisme, precaució, i un garatge, les claus de l’operació que va permetre el referèndum 

Natxo Guinea.- Digne de pel·lícula. I amb raó. El dispositiu policial desplegat a Catalunya els dies i setmanes previs a l’1 d’Octubre convidava a moure’s amb cautela; sempre a l’ombra i pendents de flancs i rereguarda, tractant d’evitar als qui intentaven tombar tot el dispositiu que es realitzaria dies després. Sota aquesta sensació de paranoia constant, o precisament gràcies a ella, es van produir els preparatius del referèndum que finalment, com va poder veure’s, es va dur a terme. Actual Tarragona, juntament amb el diari El Mundo, ha tingut accés a una font que va formar part d’aquesta operació a tot el Camp de Tarragona.

Els preparatius i logística del referèndum van començar, segons aquesta font, al voltant de dos mesos abans de la data estipulada per a la celebració (malgrat que la Llei catalana que ho permetia no va ser presentada i aprovada fins al setembre). Al voltant del 80-90% de l’operació, segons la informació que ens ha arribat, va recaure sobre l’entorn d’ERC, ja que l’ANC “mou moltíssima gent”, però no va recaure sobre ells el pes de la logística. En el cas del PdeCat, l’ajuda va ser poca, “no perquè no volien, sinó perquè manca d’una xarxa de suports a peu de carrer”. Fins i tot, explica com amb tot el dispositiu en marxa, un d’ells es “va tirar enrere”: una cosa comprensible i “lícita”, segons la font.

Però tot va començar amb una trucada que la font va rebre: “Necessito un lloc”. No li van voler explicar perquè necessitaven aquest lloc, per molt fàcil que fos lligar caps. En principi, aquest moviment formava part d’un ‘pla B’, o fins i tot ‘C’. Però a mida que la data del referèndum s’acostava, el pla primigeni va anar caient, i el “lloc” que li va ser requerit a la font, es va convertir en l’única sortida.

El lloc escollit, finalment, va ser un garatge: el seu garatge. El va oferir perquè li asseguraven que “gairebé segur” no seria utilitzat. Però finalment es va utilitzar. I d’aquesta manera, les 104 urnes que s’usarien al voltant de la ciutat de Tarragona, van descansar durant setmanes al garatge de la font. De fet, les urnes van arribar amb tots els seus elements: el suport, les tapes i els precintes. Sense històries. Malgrat les reticències de la font: “Si ho haguessin portat per parts… no sé, el suport sense adhesius; ningú et diu res per tenir un tupper gegant al teu garatge”. De vegades, la solució senzilla és la millor, diuen.

Seguiment policial

A partir d’aquí, la cosa va esdevenir una espècie de clàssic instantani del cinema d’espionatge dels 90. La font explica com certs elements els feien creure que els seus mòbils estaven intervinguts: “La bateria del telèfon s’esgotava a una velocitat que no era la normal, el bluetooth i el compartir arxius s’activaven sols, quan trucàvem de vegades al receptor li sortia el número en ocult,… fins i tot la geolocalització s’activava sola”. Això, sumat a la retòrica agressiva del Govern espanyol, els moviments policials i detencions que s’anaven produint, els va portar a extremar precaucions. Al principi pensaven que es repetiria un 9-N, però els moviments els van portar a creure que en aquest cas, el Govern i la Policia no es quedarien mirant. Així doncs, va començar la missatgeria en clau. Tan críptica, tan en clau, que de vegades, compta amb humor la font, el receptor “no entenia el missatge”.

Vist el que semblava un cúmul d’elements més que suficient per sospitar que es trobaven sota vigilància, van començar a extremar precaucions en les seves trobades. En aquestes reunions, els membres ficaven els mòbils en el microones, arribant a posar “a tot volum Els Amics dels Arts”. Una altra de les mesures, va ser començar a enviar-se cimbells i pistes falses, amb l’objectiu de despistar la Policia, i celebrar les seves trobades en altres llocs, “per repartir… el que ja sabem”, explica. La font arriba a parlar d’un cas personal, en el qual només sortir d’una reunió, un cotxe va començar a seguir-ne els passos. Amb moto, és clar, li va ser relativament fàcil escapar.

Els encarregats de la logística de l’1-O han arribat a pensar que la Policia els va deixar fer intencionadament: “Ni nosaltres som tan llests, ni ells tan ximples com per vigilar tan malament; veies els ‘polis’ de paisà d’una hora lluny, fins i tot en tenim fotos… De vegades, en el canvi de torn, en venien dos i marxaven dos, una cosa surrealista… algun dia es decidien a fer un seguiment amb cotxe i ens els portàvem de passeig durant una hora i parlàvem amb desconeguts per crear-los confusió”.

El repartiment de les urnes

Sense deixar de costat la partida de rol que semblava estar prenent forma en el tauler, li tocava el torn de moure la fitxa principal: les urnes. El temps constrenyia i calia distribuir-les com a pas intermedi abans de portar-les als col·legis electorals. La font, per descomptat, preferia no usar el seu vehicle privat per a l’operació, per la qual cosa li “van donar les claus d’una furgoneta llogada, que tenia en el seu interior un mòbil ‘net’ amb mans lliures” i que seria l’encarregada de portar al punt de reunió estipulat les 104 urnes que servirien per a Tarragona i voltants.

El dimecres 27 de setembre la furgoneta, carregada amb les 104 urnes, entra en l’AP-7 darrere d’un vehicle llançadora -que s’assegurava de l’absència de controls- en direcció a l’àrea de descans de Roda de Barà. Un altre cotxe controlava l’accés del Vendrell i diversos voluntaris amb bicicleta vigilaven des dels ponts de l’autopista, des d’on la localització i l’orografia els permetia advertir la possible arribada de Policia.

A l’hora acordada, i en, amb prou feines, uns minuts, 25 cotxes, també de voluntaris, van recollir la càrrega destinada als punts de votació l’1-O, on 120 apoderats i uns 30 PRA (Personal Responsable de l’Administració) esperaven amb els dits creuats: “Intentem fragmentar molt la informació per no involucrar massa a ningú, i encara el mateix diumenge, d’hora, ens preguntàvem si arribarien les urnes, sense saber que portaven dies allà, en aquells cotxes aparcats molt a prop”. Un dispositiu d’informació molt semblat a la ‘Hermandad’, de ‘1984’, i, pel que es va poder veure dies després, altament efectiu i eficient.