És a dir, que no hi ha cap dada, segons el Suprem, que permeti entendre que Junqueras abandonarà la idea de proclamació unilateral de la independència, de manera que hi ha un risc rellevant de reiteració delictiva.

Sobre l’afectació de la seva situació de presó al seu dret a participar en eleccions i en el procés polític, el Suprem destaca que aquest últim és un dret bàsic en democràcia, però que la seva efectivitat no pot deixar sense efecte les conseqüències pròpies d’un procés penal, menys encara quan s’incoa imputant delictes molt greus. En definitiva, explica que l’exercici d’alguns càrrecs polítics no suposa la impunitat. A més, recorda que Junqueras ja sabia quan va concórrer a les eleccions que existia aquest procés penal i que això podria limitar la seva activitat política en algun aspecte.

La interlocutòria, de 27 pàgines, comença destacant que defensar l’opció política d’independència d’una part del territori espanyol és legítim, ja que la Constitució admet la defensa de qualsevol posició política incloses les que defensen la desaparició de la mateixa Constitució, però ha de propugnar-se sense cometre cap delicte. És a dir, aclareix la resolució, la present causa no s’ha incoat per perseguir la dissidència política ni la defensa d’una opció independentista, de manera que “no es pot parlar de presos polítics”.

Però Junqueras, segons el Suprem, no s’ha situat en aquesta situació teòrica sinó que ha anat molt més lluny, participant com a vicepresident del Govern en un pla per declarar unilateralment la independència en contra de les resolucions del Tribunal Constitucional, i alçant-se contra l’estat espanyol, la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la resta de l’ordenament jurídic.

Aquest comportament constitueix “un fet il·legítim, gravíssim en un estat democràtic de dret, en el qual el compliment de la llei com a expressió formalitzada de la voluntat popular aprovada pels seus representants legítims, i també la mateixa lleialtat al propi sistema democràtic que el regeix, imposen certs límits que han de ser respectats en nom d’una convivència pacífica i ordenada”.

La resolució analitza si l’actuació de Junqueras, indiciàriament, pot enquadrar-se en els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics, i conclou que sí. Així, destaca que pretendre la declaració d’independència fora de qualsevol via de dret i anunciant la ferma voluntat d’incomplir les decisions del Tribunal Constitucional, incitant, amb la resta de partícips en el pla, als seus partidaris a mobilitzar-se al carrer i forçar l’estat a acceptar la independència, suposava assumir i acceptar “previsibles i altament probables episodis de violència per aconseguir la finalitat proposada”, actes que, segons els magistrats, efectivament es van produir.

En aquest sentit, la resolució recorda la concentració del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia, així com la crida a dipositar el vot a milers de persones i obrir els col·legis electorals pel referèndum de l’1 d’octubre malgrat conèixer que la policia espanyola i la Guàrdia Civil “tenien l’obligació d’impedir-ho”.

La Sala indica que no consta que Junqueras hagi participat executant personalment actes violents concrets, ni que donés ordres directes en aquest sentit, però “mitjançant la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat del que Catalunya forma part”, ha incitat als ciutadans a desobeir el Tribunal Constitucional i a mobilitzar-se, fent previsible, amb alta probabilitat, que hi hagués enfrontaments en què aparegués la violència.