- Un equip de la Universitat Rovira i Virgili investiga un nou enfocament per tractar el càncer i la hipertensió pulmonar dirigint els fàrmacs exclusivament al teixit malalt.
- La recerca utilitza nanotecnologia per reduir la toxicitat dels tractaments i augmentar-ne l’eficàcia en òrgans concrets.
El càncer i la hipertensió arterial pulmonar són dues malalties greus que comparteixen un repte terapèutic comú: els tractaments disponibles poden ser efectius contra el teixit malalt, però sovint afecten també cèl·lules sanes. En oncologia, aquest problema és especialment rellevant. Molts fàrmacs són capaços d’eliminar cèl·lules tumorals, però ho fan de manera indiscriminada, danyant altres teixits i òrgans. Aquesta manca de selectivitat obliga a administrar dosis elevades de medicació i comporta efectes secundaris agressius que comprometen la qualitat de vida dels pacients.
Davant d’aquest escenari, un equip investigador de la Universitat Rovira i Virgili (URV) treballa en un enfocament alternatiu: tractar només el teixit malalt i preservar al màxim la resta del cos. La recerca explora noves maneres de fer arribar els fàrmacs exactament allà on cal, amb l’objectiu de fer els tractaments més precisos, potencialment més curts i amb menys efectes secundaris.
Doble acció: aïllar el tumor per atacar-lo
L’enfocament consisteix a rodejar el tumor o el teixit afectat per aïllar-lo de la resta del cos i actuar-hi de manera localitzada. Per fer-ho possible, l’equip aposta per l’ús de nanocàpsules. Aquests petits contenidors tenen la capacitat de desplaçar-se lliurement fins a arribar a la zona afectada, reconèixer-la i adherir-s’hi per alliberar el principi actiu.
“Són intel·ligents i selectives i estan dissenyades per actuar només sobre el teixit malalt; un cop allà l’emboliquen i l’aïllen de la resta del cos”, explica Ricard Garcia Valls, investigador del Departament d’Enginyeria Química de la URV.
Les nanocàpsules tenen una mida d’entre 200 i 300 nanòmetres, comparable a la d’un virus. La seva composició fisicoquímica està dissenyada perquè només pugui adherir-se al teixit malalt. A més, es poden incorporar marcadors perquè l’òrgan afectat les reconegui i les absorbeixi específicament.
Fabricar la càpsula perfecta
L’equip produeix aquestes unitats mitjançant un procés d’atomització. Segons Joan Rosell, investigador de la URV, una solució líquida es nebulitza en un ambient controlat per transformar-la en gotes molt fines que s’assequen i es recullen com a partícules sòlides. Aquesta precisió és vital perquè puguin circular pel cos sense quedar retingudes en òrgans com el fetge o el pàncrees.
Tractaments més efectius i amb menys efectes secundaris
El principal avantatge d’aquest sistema és que permet administrar dosis molt menors de medicació. Això obre la porta a:
- Reduir la durada dels tractaments.
- Minvar els efectes secundaris agressius.
- Tractar pacients vulnerables, com infants o dones embarassades, que no toleren la toxicitat convencional.
- Recuperar fàrmacs que havien estat descartats per la seva alta agressivitat en teixits sans.
Fins ara, s’han realitzat proves in vitro amb resultats positius i el projecte entra ara en una nova fase amb les primeres proves in vivo en models animals. L’equip, format per Miquel Sistaré, Yaride Pérez Pacheco, Joan Rosell Llompart i Ricard Garcia Valls, subratlla que aquesta tecnologia també podria aplicar-se per dirigir antibiòtics exclusivament al focus d’una infecció, combatent així la resistència bacteriana.
