Història d’un llarg procés

El conegut com a ‘cas Palau’ es va iniciar durant la primera dècada d’aquest segle amb alguns anònims arribats a l’Agència Tributària i a la fiscalia on es denunciaven irregularitats comptables en l’entramat del Palau, que incloïa la Fundació Palau de la Música, l’Orfeó Català i el Consorci del Palau, amb presència de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura. També la Sindicatura de Comptes va fer advertències al Parlament, així com un interventor de la Generalitat. Durant anys aquestes advertències no van ser escoltades però el 2008 l’aleshores fiscal de delictes econòmics Emilio Sánchez Ulled va voler saber què hi havia de real darrere d’aquells anònims. El juny del 2009 va presentar una querella que va recaure al Jutjat d’Instrucció número 30 de Barcelona, amb Juli Solaz al capdavant.

A finals de juliol d’aquell any es va donar la imatge històrica dels Mossos d’Esquadra entrant al Palau i enduent-se caixes de les oficines, i el fins aleshores reconegut Fèlix Millet sortint per una porta lateral i amagant-se de la premsa amb un paraigües negre.

Tot i algunes evidències i l’escàndol públic generat, no hi va haver detencions ni imputacions immediates. No va ser fins al setembre quan, acorralats, Millet i Montull van assumir públicament, i per indicació dels seus advocats Pau Molins i Jordi Pina, que havien desviat fons de l’entitat cultural a les seves butxaques. Setmanes després van declarar per primer cop al jutjat per malversació de fons públics, apropiació indeguda, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, frau fiscal i delicte societari d’administració deslleial. Van quedar en llibertat provisional. Poc després, Millet va canviar d’advocat i més endavant ho tornaria a fer.

Tots dos van admetre que havien pagat despeses particulars com reformes a la llar, electrodomèstics, viatges familiars i fins i tot els casaments de les filles de Millet amb diners de l’entitat, i ho feien falsejant factures per a empreses externes o pròpies o traient grans quantitats de diners en efectiu dels comptes de l’entitat, extraccions que feien empleats del Palau a través de xecs bancaris o fins i tot lingots d’or.

Mesos després, ja el 2010, van sortir les primeres informacions que apuntaven un possible desviament de diners del Palau a CDC per finançar el partit de forma irregular, diners que provindrien de la constructora Ferrovial, un dels principals patrocinadors del Palau. El cas va passar a ser un escàndol polític.

La instrucció del cas va ser força lenta i accidentada, i el jutge Solaz va deixar el jutjat per anar a l’Audiència de Barcelona. El va substituir un magistrat que havia jutjat la corrupció d’Unió als casos Treball i Turisme, Josep Maria Pijuan, fins que va marxar de magistrat a Andorra. Després va ser substituït per José Julián García de Eulate que va cloure pràcticament la investigació del complex cas, amb alguns retards per recursos i entrebancs.

De la investigació principal en va sorgir una peça separada sobre l’hotel que Millet i Montull volien que es fes en una finca del costat del Palau. Va ser per aquest cas, per suposades pressions a polítics municipals per obtenir la llicència urbanística, que van estar en presó provisional uns dies, però el juny del 2016 van ser absolts pel Tribunal Suprem.

Finalment, la Secció Desena de l’Audiència va rebre la peça principal el 2 de setembre del 2016, incloses 65 caixes amb 102 volums i 60.784 folis, més la documentació de les diverses peces separades de situació. En la causa hi ha 38 parts processals: 16 acusats, dues acusacions públiques, quatre acusacions populars o particulars, cinc responsables civils a títol lucratiu, com CDC, i 11 entitats jurídiques com a responsables civils subsidiaris, bàsicament empreses de Millet i Montull o de proveïdors que van desviar factures.

Després de pactar un complex calendari, el judici va començar l’1 de març del 2017 a l’auditori de la Ciutat de la Justícia, per falta d’espai al Palau de Justícia, seu de l’Audiència. Després de mig centenar de sessions, es va acabar el 16 de juny. Ara, set mesos després, se sabrà la sentència, tot i que sempre es podrà recórrer al Tribunal Suprem, que pot trigar dos o tres anys més en resoldre els recursos.

Judici amb sorpreses i acusacions creuades

A l’inici del judici, l’advocat de CDC i del seu extresorer Daniel Osàcar, Xavier Melero, va renunciar a més d’una trentena de testimonis polítics com Jordi Turull, Felip Puig, Pere Macias, Joaquim Nadal o Jordi Cañas. Durant tres mesos es va fer habitual a la Ciutat de la Justícia l’arribada de Millet en cadira de rodes empès per un ajudant, i bona part dels acusats i advocats esmorzant al restaurant del complex judicial a mig matí.

Les sessions més esperades van ser les declaracions de Millet i Montull, quan havien de confirmar el seu canvi d’estratègia a canvi que el fiscal Ulled els rebaixés la petició inicial de pena. Tots dos es comprometien a admetre que diners del Palau havien anat a parar a CDC. I ho van fer, afegint fins i tot per part de Jordi Montull que la comissió irregular va passar del ja tradicional 3% al 4% perquè “CDC volia més diners”. També ho va fer Gemma Montull, la gran beneficiada per la rebaixa de penes, però que va assegurar que ella no decidia res. En canvi, Osàcar ho va negar rotundament, però no va posar la mà al foc pel seu predecessor ja mort, Carles Torrent. Els diners, uns 6,2 milions d’euros, segons la fiscalia, s’haurien pagat a través de convenis entre la Fundació del Palau i la Fundació CatDem, propera a CDC, i mitjançant factures falses a proveïdors de CDC per a campanyes electorals. A canvi, Ferrovial hauria obtingut adjudicacions d’obra pública com la Línia 9 del Metro o la mateixa Ciutat de la Justícia.

Mesos després, al final del judici, es va confirmar el pacte. En les seves conclusions definitives abans d’acabar el judici, la fiscalia va rebaixar a la meitat les penes de presó sol·licitades per a Millet i Montull i va demanar 14 anys i nou mesos per a Millet i 10 anys i 10 mesos per a Montull, davant dels 27 anys i mig que demanava inicialment, ja que va tenir en compte les atenuants de dilacions indegudes, confessió i de disminució del dany, perquè van pagar part dels diners defraudats. A tots dos els seguia demanant 22 milions d’euros de multa pels delictes de tràfic d’influències, blanqueig de capitals, apropiació indeguda, falsedat documental i frau fiscal. Però la rebaixa més substancial va ser la petició per a Gemma Montull, exdirectora financera, a qui inicialment demanava 26 anys de presó i després ho va rebaixar a dos anys per apropiació indeguda i falsedat i un any més per blanqueig. Aquesta última pena proposava que la pogués substituir per 14.400 euros i 10 milions d’euros de multa. El ministeri públic ja no la considerava coautora dels delictes del seu pare i de Millet, sinó només còmplice, i li va retirar el delicte de frau fiscal. A Rosa Garicano, exdirectora general, li demanava nou anys i mig de presó i ara li demana tres anys i mig per apropiació indeguda, blanqueig i tràfic d’influències, a més de 12 milions d’euros de multa. A tots els imports cal sumar les indemnitzacions a l’Orfeó, la Fundació del Palau, el Consorci i l’Agència Tributària, que superen els 25 MEUR.

La fiscalia també demanava set anys i mig de presó, que va augmentar a vuit, per a l’extresorer de CDC Daniel Osàcar, a qui acusa dels delictes de tràfic d’influències i de blanqueig de capitals en concurs amb un delicte continuat de falsedat documental, i una multa de 20 MEUR. Per als dirigents de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga reclamava una pena de quatre anys i mig de presó i 10 MEUR, i finalment va sol·licitar cinc anys de presó i la mateixa multa.

Als assessors legals i fiscals Raimon Bergós i Santiago Llopart els demanava dos anys i 30.000 euros de multa, i a Edmundo Quintana, dos anys i deu mesos de presó i 530.000 euros de multa. Als tres representants d’empreses de ‘mailing’ que haurien fet factures falses per al Palau, tot i que no ho van reconèixer, el ministeri públic els va mantenir la mateixa petició de penes, mentre que els dos empresaris que sí van admetre haver presentat factures de CDC perquè les pagués el Palau, els va admetre l’atenuant de confessió i els demana només penes de multa.

Intens debat sobre CDC i Ferrovial

El fiscal xifra en 6,6 MEUR els diners que presumptament hauria rebut CDC de Ferrovial a través del Palau de la Música en concepte de “comissions il·lícites” per a l’adjudicació d’obra pública. Per això, ja va decomissar-se aquest import a la formació política, que va lliurar la seva seu central del carrer Còrsega de Barcelona com a fiança.

L’advocat de Ferrovial i del seu exdirectiu Pedro Buenaventura, Cristobal Martell, va insinuar durant el judici que CDC hauria demanat diners al Palau de la Música per aportar-li la constructora com a patrocinadora. De fet, segons ell, Millet hauria aportat fons al partit sense que Ferrovial ho sabés ni ho demanés, ja que les adjudicacions d’obra pública que va aconseguir la constructora espanyola van ser totalment legals, segons la seva versió. De fet, va criticar que cap acusació hagi denunciat les adjudicacions ni hagi contradit una prova pericial que va presentar la defensa per defensar la plena legalitat de les adjudicacions. Així mateix, va recordat que l’exdirector general de l’empresa pública GISA Xavier Borràs, va dir que no havia tingut cap pressió per adjudicar obres a Ferrovial. Per últim, va assegurar que la constructora va tenir més adjudicacions amb el tripartit que amb CiU.

Igualment, Martell va defensar que el patrocini del Palau per part de Ferrovial va ser totalment real, amb les contraprestacions adequades a l’import pagat per la constructora, i que les acusacions no han pogut demostrar el contrari.

També va intentar rebatre una anotació d’una secretària on es deia que calia parlar amb Osàcar després de parlar amb Juan Elizaga, director de relacions institucionals de Ferrovial. Segons Martell, hagués estat més escandalós al revés, però això suposaria que el Palau s’esperava a cobrar de Ferrovial abans de pagar a CDC, però no per indicació de Ferrovial, sinó per indicació de CDC.

Martell també va atacar Millet i els Montull per la seva suposada confessió. “Quan el penedit té avantatges processals, posa-ho en quarantena”, va recomanar, demanant prudència al tribunal a l’hora de donar credibilitat a la versió de Millet i Montull durant el judici. En aquest punt, va posar en qüestió el paper del fiscal, ja que Millet hauria “vomitat la frase pel telenotícies” assegurant que Ferrovial finançava CDC a través del Palau, però sense donar més detalls, contestant amb monosíl·labs com ‘sí’ o ‘no’ o que no recordava.

Per la seva banda, l’advocat d’Osàcar i CDC no dóna cap validesa ni credibilitat a les confessions de Millet i dels Montull perquè les exculpacions i incriminacions no han estat contrastades judicialment, i per tant no es poden tenir en compte. Osàcar, segons ell, no tenia capacitat d’influir a cap funcionari que fes adjudicacions d’obra pública, tot i que admetia que els pagaments de Ferrovial al partit podien no tenir res a veure amb les adjudicacions.

Les altres acusacions

La Fundació del Palau i el Consorci -integrat per les administracions que atorguen subvencions públiques al Palau- demanen, respectivament, penes de 81 i 21 anys per a Millet i Montull, sense acusar CDC de lucrar-se a través de l’espoliació. De fet, la posició del Consorci va ser molt controvertida durant el judici. Així, després que en la reunió del 12 de maig la direcció del Consorci, liderada per la Generalitat, va decidir no acusar CDC, l’advocat va parlar amb l’organisme el dia 16 i el 17 al matí abans de començar la sessió on s’havien de presentar les conclusions definitives. No va rebre cap contraordre, tot i que se sabia que el Parlament aprovaria una resolució a favor d’acusar CDC i que l’Ajuntament havia obligat a convocar una reunió pel 23 de maig. Però tampoc va demanar un ajornament per presentar les conclusions. El lletrat va voler presentar unes noves conclusions, que sí acusaven a CDC, el 26 de maig, però el tribunal no les va acceptar perquè ja estava fora de termini. La fiscalia també s’hi va oposar i va recomanar-li fer l’acusació al partit durant l’informe final. El lletrat del Consorci va protestar i va anunciar un possible recurs, però finalment no va seguir la recomanació del fiscal i tampoc va fer cap acusació, encara que fos simbòlica, contra CDC.

Per la seva banda, la Fundació del Palau i de l’Orfeó va mostrar la seva “profunda indignació” pel “saqueig i espoli colossal”, i la “burla i el creixent desvergonyiment” dels acusats a la institució. Per això, el seu advocat va expressar el seu “rebuig ètic i moral”, tot i que no té significat jurídic, i no acusa ni a CDC ni a Ferrovial.

L’Advocacia de l’estat xifra el frau fiscal en 684.000 euros entre 2006 i 2009, tot i que només el 2007 va superar els 120.000 euros que suposen delicte fiscal. Per aquest delicte acusa a Millet, Montull, Gemma Montull i l’assessor fiscal Edmundo Quintana. Demana set anys i tres mesos de presó contra Millet i Montull, cinc anys i tres mesos per a Gemma Montull i Quintana per delicte fiscal i falsedat documental, a més de multes milionàries. De fet, si els acusats no poden pagar la responsabilitat civil corresponent, Hisenda demana que sigui la Fundació del Palau qui assumeixi els pagaments.

Per últim, l’acusació popular exercida per la FAVB, va qualificar Millet de “patrici poca vergonya”. A més, va criticar que van fallar els mecanismes de control i l’atenció a alertadors, com les denúncies anònimes que arribaven a Hisenda o les advertències d’un interventor de la Generalitat i de la Sindicatura de Comptes. Però, igualment, va criticar que després de l’esclat de l’escàndol el 2009, la institució segueixi dirigida per la vicepresidenta d’aleshores, Mariona Carulla, que presideix tant la Fundació com l’Orfeó. En aquest sentit, va dir que caldria haver acusat a més persones, com els industrials que van fer les obres particulars a casa dels Millet i els Montull i que van falsificar factures, les esposes dels dos exdirigents, o empleats del Palau com el secretari de l’Orfeó, Joan Segura, i la secretària de Millet, Elisabet Barberá.

També va criticar la posició del Consorci i la de la Diputació de Barcelona, que el juliol del 2015 va retirar-se del cas sense motiu aparent just un mes després de presentar escrit d’acusació amb peticions de fins a 67 anys de presó per a Millet i Montull, i pocs dies abans que hi hagués un canvi de majories a conseqüència de les eleccions municipals.

La FAVB demana 37 anys de presó per a Millet i 25 per a Montull i la filla d’aquest, Gemma, a més d’una indemnització global als acusats de 165 milions d’euros, 6,6 dels quals a CDC. L’entitat veïnal acusa Millet i Jordi i Gemma Montull de malversació de fons públics, delicte societari, apropiació indeguda, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, falsedat documental i frau fiscal. Demana 11 mesos per a Rosa Gaircano, l’exdirectora general. La resta de penes van dels sis mesos als quatre anys pels responsables de CDC, Ferrovial i empreses proveïdores. L’acusació popular també demana penes de multa o indemnització de fins a 57 milions en el cas de Millet, 33 per Jordi Montull, 27 per Gemma Montull, 13 per Daniel Osàcar, 11 per Rosa Garicano i 6,6 pels dos directius de Ferrovial i CDC.