JOSEP MARIA PALLÀS: Serenament alçats per la democràcia

Gastem les energies justes  a lamentar  les covardies i les inhibicions dels qui, malgrat tot, encara confiàvem que estarien del costat de la democràcia  i el dret a decidir. Esmercem-les totes a l’objectiu comú i noble  que  ens ha mogut tots aquests anys: construir la nova República Catalana.

El setge judicial, la repressió d’arrel purament franquista, la violència d’Estat  s’han desfermat amb total impunitat. Res no els atura, perquè no tenen cap vergonya democràtica, cap escrúpol.  El nacionalisme d’Estat espanyol és així, sempre ha estat així, i només una mica de mala consciència en els primers anys de la Transició els va impedir de mostrar la seva autèntica i real cara: el manteniment colonial de Catalunya al seu jou passa per davant de qualsevol  mínim respecte als drets democràtics dels pobles i dels ciutadans.

Catalunya només té dos camins: o una república democràtica per a tots, o una colònia  intervinguda, sotmesa a espoli fiscal perpetu i amb unes institucions residuals i de cartró pedra.  Això ens juguem el dia 1 d’octubre.  Això i encara més: o una democràcia amb cara i ulls o una “dictablanda”, a la qual està tan avesat el nacionalisme espanyol.

El camí que ha emprès el poble català per al seu alliberament és  dur i feixuc, però és l’únic possible. Pau, serenor, unitat d’acció, fermesa, dignitat. I  lideratge.  Tenim uns líders forts. Gent preparada, honesta, valenta. La malaguanyada Muriel va crear escola. Gent transversal: Puigdemont, Junqueras, Romeva,  Fernàndez.   I molts altres, començant pels centenars d’alcaldes que,  com el nostre alcalde,  han fet el pas endavant de signar el decret.  Senyors de la sagrada unitat: ens voleu espantar?  Aquí ens teniu, ens han dit tants alcaldes de la comarca. Serenament alçats.  Hi haurà repressió, és clar que n’hi haurà. No saben fer res més.  I també intoxicació, molta intoxicació.  I les víctimes de la seva repressió d’Estat seguirem veient com ens presenten com si fóssim els botxins.  I empastifaran tant com podran.  Però amb tanta salvatge repressió, amb tanta mentida, amb tanta covardia disfressada de guàrdia  civil, no han fet que ni un sol independentista ho deixés de ser. No han convençut ningú que dins d’Espanya tenim un futur engrescador com a poble.  I aquesta és la nostra victòria. Resistir és vèncer.

Vénen dies per parlar amb els indecisos, per obrir els ulls als qui encara dubten, per sortir al carrer i plantar un clavell al jeep del repressor.  Ara ja sabem tots exactament en què consisteix la democràcia espanyola. Sí, resistir és vèncer.  El dia 1 d’octubre farem un pas endavant, tossudament alçats al nostre col·legi electoral. Contra les pors, les paperetes. Contra la fiscalia, la llibertat. Contra l’opressió, la república catalana.