El joier i escultor Joan Serramià és l’autor de les famoses sis figuretes del rellotge carilló del Mercat Central a Tarragona. Diu que el seu hobbie és la feina tot i que, confessa, “viatjo molt per qüestions de treball”. L’apassiona la muntanya i cuinar plats tradicionals d’aquí.
Considera que “ningú és feliç, perquè la perfecció no existeix.” Li fascinen la poesia i l’arquitectura, i es dedica a la joieria i a l’escultura de tota la vida. És propietari de dos joieries, una a Reus i una altra a Tarragona. Per a ell, el temps “és una il·lusió humana”.
Por ROSSI VAS
Quan va descobrir el seu talent?
Als 14 anys vaig començar a estudiar a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona, al Taller de Joieria. Però en el tercer curs em vaig anar al d’escultura. Tota la vida he tingut una relació d’amor i odi amb la joieria. Quan em canso de la joieria, torno a l’escultura. Jo volia dedicar-me a la pintura. M’interessa tot l’art plàstic, però la vida m’ha portat més a la joieria i l’escultura, sense que m’ho hagués plantejat abans.
Què va aprendre dels seus mestres d’aquella època?
De meu mestre Saumells, al Taller d’Escultura, vaig aprendre que la joia és una escultura en petit format adaptada al cos humà. El meu mestre de joieria Tomàs Palos deia que la joieria és la germana petita de l’escultura.
Què és una joia per a vosté?
La relaciono amb alguna cosa que et fa gaudir, per exemple l’art. L’esperit de l’artista queda “gravat” en l’escultura i en la joia que ell ha elaborat. El mateix llenguatge el va aplicar tant a la joieria com en l’escultura.
Quins han estat les seves comandes més extravagants?
La interpretació d’uns dissenys de Josep Maria Jujol que ara estic fent. Es tracta dels dissenys de tres anells de plata i or i amb pedres de color basats en els cinc dibuixos que l’arquitecte va fer el 1920, per a la seva futura dona. Em van encarregar aquest treball els seus fills.
En el seu treball va conèixer molta gent. Recorda els seus primers clients?
He tingut molts clients, de diversos països … D’Itàlia, Alemanya, França, Bèlgica i els Estats Units. Treball per encàrrec i també per a clients col·leccionistes. S’aprèn molt fent una peça per encàrrec. És un treball enriquidor. La meva primera venda la vaig fer el 1988 a Tarragona, a uns nuvis italians. Ella va veure l’anell a l’aparador i li va agradar molt, i ell l’hi va comprar de seguida… La provocació per regalar joies ve sovint pels fills que li demanen al pare que regali alguna cosa a la mare.
El gust ha anat canviant al llarg dels anys?
Ara els joves no miren les joies. No crec que sigui qüestió de diners. La joieria, sembla, que va a menys. Els joves d’avui es fan tatuatges que els surten més cars. És qüestió de tendència i costums.
Quin tipus de joieria leimpressiona?
M’agrada la joieria prehistòrica, l’egípcia i la modernista. Entre els grans joiers als que estimo estan el francès René Lalique i el barceloní Francisco Masriera.
Està preparant una col·lecció curiosa de joies i escultures que vol que sigui una sorpresa… Quin va ser el seu últim encàrrec com a escultor?
Ara estic fent joies per a una sèrie de botigues de Barcelona, la Xina i el Japó. El meu últim encàrrec d’escultura va ser l’estàtua retrat de Gaudí, a la plaça Major a Riudoms. La figura té en una mà una minitorre de la Sagrada Família, i en l’altra un barret. A part, al novembre vaig estar a la ciutat xinesa Chengdu. Em van convidar per a la Setmana del Disseny, durant la qual vaig presentar una col·lecció de vint joies.
