ENRIC AGUILAR: El repte del canvi climàtic a la Catalunya Sud

El canvi climàtic encara pot oferir oportunitats, com ara l’explotació de nous conreus o la comercialització de temporades turístiques ampliades

El canvi climàtic és un fenomen de caràcter global que deriva de l’activitat humana i posa en qüestió el futur de la nostra espècie. L’informe United in Science, publicat després de la Cimera per l’Acció pel Clima 2019, ens indica que ens trobem 1,1°C per damunt de la temperatura preindustrial, amb cada cop menys possibilitats de limitar l’increment tèrmic als 1,5°C que —segons informes previs— acotarien els impactes a nivells assumibles. Les nostres latituds mediterrànies mostren increments per damunt de la mitjana.

Les dades de l’Observatori de l’Ebre, el millor registre meteorològic de què disposem, mostren un increment de 0,2°C/dècada des de 1880, que s’ha duplicat (0,4°C/dècada) en els darrers trenta anys. Segons els models climàtics, el consens sobre la nostra regió és l’evolució cap a un clima més càlid i sec. L’Agencia Estatal de Meteorologia (AEMET) ens ofereix projeccions climàtiques procedents de models globals i regionals, baixades d’escala per tal d’interpolar l’evolució esperada del clima a l’àmbit provincial.

Per Tarragona, l’AEMET projecta increments d’entre 1 i 5°C respecte a la mitjana del període 1961-1990 i en funció del nivell de reducció d’emissions. Tot i que la resposta de la variable precipitació és més incerta, els mateixos models apunten a una menor precipitació total i una major irregularitat de les pluges. Si a això hi sumem l’increment de l’evapotranspiració associat a temperatures més elevades, concloem que el recurs hídric serà més escàs.

El canvi climàtic porta associats altres fenòmens, com la pujada del nivell del mar, l’acidificació dels oceans, l’ocurrència més freqüent d’onades de calor i altres episodis meteorològics extrems. Als impactes físics cal afegir-hi, doncs, els impactes sobre l’economia, les persones i la societat en general. Els sectors productius de la Catalunya Sud tenen —com arreu— una relació bidireccional amb el canvi climàtic: per una part en són responsables per les seves emissions, i per l’altra estan subjectes als seus impactes.

Com a responsables de les emissions, i segons les dades de l’Oficina Catalana del Canvi Cimàtic (OCC), aquestes han repuntat a Catalunya en els darrers anys. Durant els anys de la crisi econòmica, les emissions catalanes van passar de gairebé 60 MT de CO₂ equivalent l’any 2007 a unes 42 l’any 2013. Des de llavors la tendència s’ha revertit i les emissions tornen a pujar lentament, per bé que es mantenen a nivells de finals de la dècada de 1990. Evidentment, cal ser més ambiciós i totes les institucions públiques i privades han

d’evolucionar cap a una política dràstica de reducció d’emissions. En aquest sentit, sembla remarcable el programa d’Acords Voluntaris de l’OCC, en el qual un seguit d’institucions del teixit social català es comprometen a emprendre accions de descarbonatació. No obstant, estem —tal com han declarat diverses institucions, entre les quals la Universitat Rovira i Virgili— en situació d’emergència climàtica i cal anar més enllà, facilitant la transició energètica des de les institucions. Per què? Perquè transició energètica equival a mitigació, mitigació equival a menys impacte i menys impacte equival a viabilitat dels sistemes humans en general i de les activitats econòmiques en particular.

A la Catalunya Sud, activitats com l’agricultura o el turisme, per esmentar-ne tan sols dues, tenen molt de pes econòmic i són importants per garantir el teixit social, l’ocupació i una explotació raonable (sostenible) del medi. La seva radicació en la regió està íntimament relacionada amb el nostre clima mediterrani. I ara el clima imposa progressivament unes noves condicions.

El canvi climàtic imposa canvis evidents en l’agricultura: dificultats en l’accés als recursos hídrics, necessitat de noves varietats, canvis fenològics que comporten canvis en el cicle productiu dels conreus, etc. En alguns casos fins i tot posa en dubte la mateixa supervivència de l’entorn. Per exemple, el delta de l’Ebre ha d’afrontar un triple repte: la reduïda aportació de sediments, la subducció pel pes del Delta i la pujada del nivell del mar.

Precisament, la pujada del nivell del mar també afecta el sector del turisme de sol i platja, tan implantat a la regió. Per definició, bona part de les infraestructures estan situades prop del mar i són susceptibles de patir en un futur immediat afectacions més grans a les ja conegudes de forma regular i, molt especialment, durant episodis extrems de precipitació.

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic està preparant el sisè informe. En aquest sentit, cal recordar alguns conceptes que figuraven als primers informes, als anys noranta: s’hi parlava de repte i d’oportunitat; s’hi parlava del repte per fer un planeta més net i sostenible, i s’hi parlava de l’estalvi que suposava l’acció pel clima versus el cost de no fer res.

Desafortunadament, ara ja s’ha pagat el cost de fer poc i parlem més d’emergència climàtica que d’oportunitat. Però el canvi climàtic encara pot oferir oportunitats, com ara l’explotació de nous conreus o la comercialització de temporades turístiques ampliades. Sens dubte, per aprofitar-les cal dur a terme una transició energètica i tecnològica que ens faci arribar a un planeta neutre en emissions mai més enllà del 2040. La Universitat Rovira i Virgili, com a actor principal en la generació del coneixement a la Catalunya Sud, té una veritable oportunitat, gairebé diria una obligació, de fomentar la recerca multidisciplinària al voltant del canvi climàtic i la transició energètica: hi ha d’implicar els grups de recerca en ciència base del canvi climàtic i els més tecnològics, passant pels que treballen els aspectes legals i econòmics. Transferir coneixement i transferir solucions. Aquest és el nostre repte.

Enric Aguilar Anfrons ÉS investigador sènior del Centre en Canvi Climàtic (C3) i director del Departament de Geografia de l’URV