El 20 de setembre de 2017 alguna cosa va canviar en la meva manera d’entendre la política. La veia de prop, de molt a prop, però em sentia només una espectadora privilegiada. Aquell dia, però, quan una trucada em va alertar que la Guàrdia Civil acabava d’entrar a la conselleria d’Economia i Hisenda alguna cosa em va sacsejar la consciència.
Els agents buscaven detalls sobre l’organització de l’1 d’octubre, i la posta en escena de tot plegat va resultar intimidatòria i delirant. Companys de feina emmanillats, agents armats a la porta d’una conselleria, companys detingu
ts mentre portaven la canalla a la feina… No tenien indicis que volguessin matar a ningú, tampoc creien que estiguessin robant els diners de tots, com sí que han fet tants i tants d’altres sense que això hagi tingut conseqüències… Només sospitaven que podrien estar organitzant allò al que s’havien compromès: un referèndum perquè la gent –els del sí, els del no i els del no ho sé- pogués votar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, vaig sentir frustració i ràbia, de veure com ens estaven vulnerant els drets com a persones i com a representants d’institucions democràtiques. Però també vaig sentir molt d’orgull de veure com el meu poble reaccionava amb fermesa però de manera pacífica.
Aquell dia, 20 de setembre de 2017, casualitats de la vida van fer que acabés pujant a l’escenari per gestionar –a través del micròfon- la multitud que s’havia aplegat a la Rambla Catalunya. Només em van donar una indicació: hem d’aconseguir que sigui una protesta pacífica i que no hi hagi cap acte violent. Des de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, els Jordis, em van repetir una i altra vegada aquesta consigna. Vaig clamar tantes vegades al silenci i a la no violència que em vaig arribar a sentir com una mestra de p4 intentant dirigir una classe una mica esverada.
El que va passar després ja ho sabeu: la detenció aberrant dels Jordi, basada a en l’auto d’una jutgessa que descriu una realitat totalment oposada a la que aquell dia, el 20 de setembre de 2017, jo vaig viure en primera persona. I ara ja fa un mes que el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart són a la presó, on també hi tenim a la meitat del Govern. Ara ja no val ser una simple espectadora de tot plegat. Cal fer el pas, implicar-se i comprometre’s. Perquè això ja no va només d’independència. Va de la defensa dels drets i les llibertats de les persones i això no m’ho penso pas mirar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, alguna cosa va canviar.
Raquel Sans @raquelsans , candidata d’ERC per Tarragona a les eleccions del 21D