És posar un peu a Bonavista i de manera automàtica els records comencen a amuntegar-se al meu cap. M’impacta l’al·luvió de moments viscuts en aquells carrers que vaig recórrer tantes vegades durant la meva joventut. Records de lluita, reivindicació i activisme social… però també records d’amor. I és que l’Úrsula, la meva companya que porta tota la vida al meu costat, es va traslladar a viure a Bonavista quan va fer el pelegrinatge, com tants altres milers de persones, entre Andalusia i Catalunya.
Quins temps aquells, i quantes escenes que avui dia serien impossibles de presenciar… Per exemple, jo he vist veïns de Bonavista fer el mateix que els actors en les pel·lícules de l’Oest: comprar un petit terreny i construir la seva pròpia casa com podien. Que tots els habitatges fossin diferents entre si era un dels motius que convertien Bonavista en un barri genuí. No hi havia cap altre lloc igual a la província de Tarragona. Ho reconec: el primer cop que vaig visitar Bonavista vaig pensar seriosament que m’havien abduït i havia estat transportat a Andalusia o Extremadura. Semblava impossible que un lloc així existís a Catalunya.
El barri es va anar transformant a poc a poc. Aquelles persones que s’havien sacrificat deixant enrere les seves arrels per tenir una vida millor van començar a tenir fills. I Bonavista va anar creixent. Tots aquells veïns tenien un tret en comú: eren valents, molt valents. No és casualitat que fos a Bonavista on va sorgir una de les primeres associacions de veïns de Tarragona. I la primera vaga d’autobusos urbans en democràcia que es va fer en tota la província també va tenir lloc a Bonavista. Tot i que era el barri de Ponent més allunyat del centre de la ciutat, els veïns van prescindir del transport públic per anar-hi caminant. De coratge anaven sobrats.
Les lluites van continuar. La majoria dels veïns estaven afiliats a partits d’esquerres i defenien els seus drets amb afany. Fins i tot la seu provincial del PSUC s’ubicava a Bonavista. Hi ha cognoms que aquells que vam viure aquella època no oblidarem mai: els Arjona, els Caamaño, els Aragón, els Torres… Recordo amb una especial estima les festes populars, a les quals jo hi anava amb els meus companys de formació. Es generava una atmosfera molt particular, i nosaltres n’érem conscients. Bonavista sempre va ser un barri especial. Tenia una idiosincràsia pròpia. Ho dic com ho penso: a vegades semblava més un poble que un barri.
Aquella Bonavista no té gaire cosa a veure amb l’actual. No és millor ni pitjor, però és molt diferent perquè els temps han canviat per Bonavista, per Tarragona i per tot el món. Des de fa uns anys, el moviment veïnal ha patit un descens radical i ha anat perdent força. A Tarragona, molts líders veïnals van acabar treballant a l’Ajuntament i a altres Administracions. La reivindicació va deixar de ser una prioritat. Per aquest motiu va néixer ja fa tretze anys la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, que presideixo des d’aquell dia. Una de les entitats que la formen és l’Associació de Veïns de Bonavista. Sempre han estat uns escuders fidels.
Aprofito aquestes línies per felicitar l’Associació de Veïns de Bonavista pel seu mig segle de vida i desitjo de tot cor que mai abandonin el seu esperit combatiu, perquè forma part de l’ADN del barri. Enhorabona de tot cor. No vull acabar aquest escrit sense anomenar dues persones de manera especial. Gràcies a Salvador Serrano, per estar aquí durant tant de temps. I Joaquín Amades, amic, que sàpigues que no t’oblidem. I, per descomptat, també vull felicitar tots els veïns que en algun moment de la seva vida hagin dedicat el seu temps a fer de Bonavista un barri més digne. Endavant, companys i companyes. La lluita continua.
Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
