La sentència de l’alt tribunal arriba, precisament, just quan està a punt de publicar-se l’ordre anual de 2018 del Ministeri d’Indústria sobre els peatges i cànons de les activitats regulades del sistema gasista, que durant dos anys –a partir de 2016- ha inclòs el pagament de la indemnització i la hibernació del projecte Castor. Unes ordres que han estat recorregudes també per la Generalitat davant el Tribunal Suprem. Així, l’any passat es van carregar sobre els consumidors de gas de l’Estat 81 milions d’euros –xifra similar a la de la primera anualitat- per al pagament de l’operació financera a 30 anys, i a partir de l’any 2016 que, per encàrrec del govern espanyol, Enagás va subscriure amb Caixabank, Bankia i Banc de Santander per fer efectiu el pagament immediat de la indemnització a la societat controlada per Florentino Pérez. Carregar el cost sobre els consumidors de la indemnització i d’aquesta operació financera, que segons experts independents superaria els 2.400 milions d’euros, podia convertir-se en un “ajut d’Estat”, segons el Tractat funcionament de la Unió Europea, tal i com també ha denunciat des de fa temps la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia. Segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, la indemnització suposava, fa un any, més de la meitat del deute total del sistema gasista.

Evitar el control parlamentari i ciutadà

Durant el procés al TC, l’advocat de l’Estat va defensar que el decret-llei permetia a l’executiu fer ús d’un “sol instrument normatiu” per “resoldre harmònicament” totes les qüestions que plantejava el projecte Castor. Apuntava que el valor net per a la indemnització coincidia amb el valor reconegut de la inversió perquè no s’havia començat a amortitzar i que l’operació financera permetia “laminar” el cost i rebaixar a la meitat la taxa de retribució pel projecte respecte si estava en funcionament. En realitat, però, el tràmit va permetre l’executiu del PP evitar el tràmit parlamentari així com els mecanismes de control de la ciutadania i les institucions en el tràmit administratiu o la via contenciosa. Aquesta situació d’indefensió és el que tant el Govern, el Parlament com el PSOE li retreuen, en part, en els seus respectius recursos. Això, recorden, hauria obert la porta a abordar i discutir els criteris de valoració i compensació, si havia existit dol o negligència per part de l’empresa concessionària, investigada als jutjats de Vinaròs –juntament amb càrrecs del govern socialista- per suposats delicte i prevaricació ambientals.

Per si això fos poc, la sentència qüestiona que la urgència hagués de servir, tal i com fa constar en el mateix decret-llei el govern del PP, per abonar la indemnització a la concessionària abans de 35 dies hàbils, com així va ser, finalment. El magistrat recorda que, si bé les quantitats de la compensació estaven fixades en la concessió del govern espanyol de 2008, ni la norma ni el debat parlamentari van justificar no explicar la necessitat de fer “un sol pagament” dins d’aquest termini. Unes presses, però, segons recorden en el seu recurs els socialistes, esperonades per la data límit del 30 de novembre del 2014 que el Banc Europeu d’Inversions –que va patrocinar una emissió de bons de 1.440 milions d’euros per finançar el projecte, dels quals en va aportar directament 300- va fixar per recuperar la inversió si el magatzem de gas submarí no entrava en marxa.

Justifica la hibernació

Per contra, el magistrat entén, dins del mateix decret-llei, rebutja la part del recurs que fa referència a la hibernació de les instal·lacions. Entén que el govern espanyol va adoptar mesures urgents atenent a la “complexa situació tècnica existent” després de la renúncia i un any després dels terratrèmols que van causar “notable alarma social”. En aquest sentit, accepta l’argument que davant la necessitat d’efectuar “estudis addicionals” per conèixer l’estat i viabilitat del magatzem de gas submarí i la suposada impossibilitat de decidir en aquell moment sobre el futur de la instal·lació, es va acabar encarregant a Enagás Transporte la hibernació d’unes instal·lacions, que segons va anunciar el passat mes de maig el govern espanyol, ja no es tornaran a reobrir a la llum d’un estudi encarregat al MIT i la Universitat de Harvard. Segons el govern espanyol, aquest situació d’hivernació, requereix un “règim jurídic i econòmic específic” sobre el qual no existien precedents ni marc legal. Així, considera justificat el TC que el govern espanyol va aprovar el decret-llei per fer front a una situació que, “per raons difícils de preveure”, requeria una “acció normativa en un termini més breu que el requerit”. L’objectiu, sobre el paper, seria “conjurar riscos” per la presència de les instal·lacions, un escenari que diferencia de la suspensió administrativa o paralització de l’activitat.

Enagás rep per aquestes tasques de manteniment de la hibernació uns 16 milions anuals –la mateixa xifra pràcticament que costa mantenir actualment altres magatzems en marxa com el basc de Gaviota i 11 menys que si la plataforma estigués en funcionament, segons revela l’advocat de l’Estat-. Una partida que se suma als 82 milions de drets de cobrament del sistema gasista dins les ordres anuals del Ministeri d’Indústria. Tot plegat, i d’acord amb els càlculs d’experts independents, podria acabar elevant la factura pel projecte Castor a més de 3.300 milions d’euros dintre de 30 anys, que podria ser més elevada en funció del cost i el moment del possible desmantellament. Malgrat que experts del sector sostenen que no existeixen precedents de plataformes marines d’hidrocarburs que es mantinguin sense funcionar al mar durant tants anys, el govern espanyol encara no ha decidit si procedirà al desmantellament de les instal·lacions, d’acord amb la seva interpretació de l’informe del MIT –que no apuntava res explícitament al respecte-.