La idea, de fet, és que pugui aportar elements “decisius” per a una acció judicial “el més equilibrada, serena i ràpida possible”. “Tot el que hem fet ho hem posat sempre a disposició judicial”, ha indicat en aquesta línia Ribó. També, segons admet, els resultats podrien reobrir la porta a la presentació, de nou, de les reclamacions patrimonials per la via judicial que van ser “rebutjades de forma esquemàtica i molt simplista”, així com a posar novament el cas en el centre del debat parlamentari. Especialment, recorda el Síndic, davant la “doble factura” sobre els consumidors de gas que suposa el retorn de la indemnització i el manteniment –amb un cost pròxim total d’uns 100 milions anuals – d’un equipament que mai s’ha pogut posar en marxa.

Suport de col·legis professionals

L’esborrany, que el Síndic va presentar aquest dilluns al matí al grup d’experts que segueix el cas, serà la base per a la versió final que ha de veure la llum en menys de dos mesos i que serà traslladat a les institucions. De moment, compta amb l’aval del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, però la idea és traslladar-lo a altres organismes col·legials, professionals i tècnics individuals perquè el subscriguin. El document posa sobre la taula els arguments que experts com el geòleg i professor de la UB, Josep Giner, han anat apuntant durant els últims anys. Assenyala la necessitat d’analitzar de forma detallada aspectes tècnics bàsics que fonamenten totes les fases del projecte, que els informes encarregats pel mateix govern espanyol o derivats de la mateixa informació pública de l’empresa exconcessionària Escal UGS han acabat deixant en evidència.

En aquest sentit, l’auditoria tècnica, que hauria d’elaborar una institució internacional independent –”no immersos en cap de les polèmiques actuals”, precisa Ribó- i ser finançada pel govern espanyol, hauria d’estudiar les possibles mancances, irregularitats, insuficiències i contradiccions en cadascuna de les cinc fases d’estudi i planificació del projecte –el seu origen, el model geològic, el model de flux, el model geomecànic i l’anàlisi sísmica-. El procediment hauria d’incloure entrevistes a totes les parts que van participar en l’elaboració tècnica del projecte i accedir a tots els informes disponibles per determinar si, amb les dades disponibles en el moment de la injecció, els terratrèmols es podien haver evitat i el projecte era tècnicament factible. També la viabilitat econòmica de tot l’entramat a partir dels estudis previs. Les seves conclusions haurien d’acabar certificant si era “tècnica i econòmicament viable” o es podria qualificar “d’una especulació sense base científica”, incloent en aquest cas possibles “negligència”, “incompetència” o “dol” tant la planificació com execució.

Atenció mediàtica i judicial sobre els sismes

Uns aspectes que la focalització de l’atenció sobre l’onada sísmica de finals d’estiu i tardor del 2013 han acabat desterrant dels titulars mediàtics però també de l’àmbit dels estudis tècnics encarregats i la investigació judicial. Declarada com a causa complexa i prorrogat el termini per a les diligències prèvies fins gairebé 2019, amb una vintena d’investigats –entre els quals el president de l’empresa, tot el consell d’administració, el responsable tècnic així com funcionaris i càrrecs dels ministeris d’Indústria i Medi Ambient que van participar en la tramitació-, la causa gira exclusivament sobre les conseqüències de l’operació al magatzem i els terratrèmols, però no entra a analitzar el paper de la planificació tècnica prèvia del projecte. De moment, l’únic informe pericial dins del procediment que ha transcendir és el que ha aportat la mateixa Escal UGS amb la intenció d’exculpar la seva actuació durant els primers dies de setembre de 2013, quan l’increment sobtat de les injeccions va desencadenar l’onada sísmica. Una actuació, segons va apuntar l’IGME, que vulnerava les recomanacions de bones pràctiques de la indústria.

Curiosament, l’informe pericial de l’exconcessionària el firmava, entre d’altres, qui va ser director de Geostock Iberia, Jesús Artieda. Aquesta empresa va ser contractada per Escal UGS perquè elaborés els models del magatzem, estudiant la seva estructura i preveient com es mourien els fluïts en el seu interior, a partir dels quals s’havia de basar el projecte. I aquest punt, precisament, és segons l’informe del Síndic un dels principals despropòsits científics que hauria conduït al fiasco tècnic del Castor. Escal UGS va defensar en tot moment que “ateses les característiques del magatzem subterrani, consistent en un karst ben desenvolupat pel qual els fluïts circulen per les cavitats obertes amb absoluta facilitat –comportament similar al d’un tanc-, sense resistència, és a dir, sense pèrdua de càrrega no es generaran sobrepressions importants durant l’emplenament”. Així consta a l’estudi d’impacte ambiental aprovat el 2009 pel govern socialista espanyol. L’empresa, però, mai ha aportat proves per demostrar l’existència d’aquestes cavitats.

Després de concloure que els sismes van ser causats per les injeccions de gas, l’estudi del MIT i Harvard va haver de redefinir molt a la baixa els paràmetres utilitzats per l’exconcessionària pel que fa a la porositat –capacitat de l’estructura per encabir el gas— amb l’objectiu de poder efectuar les modelitzacions del magatzem. La forquilla d’entre el 16 i el 25% que plantejava l’empresa, va ser rebaixada a menys d’un 5% pels nord-americans. Així, a partir d’un model geològic incorrecte, si aquesta capacitat no existia, tot el treball posterior es construiria sobre una base falsa i podria conduir al desastre en el moment de la posada en marxa. Aparentment, però, en l’informe encarregat pel govern espanyol les institucions nord-americanes, que dissipava l’existència de responsabilitats amb l’argument que ningú podia preveure què acabaria passant, no van entrar en cap moment a analitzar les causes primeres que havien portat al fracàs, del qual els terratrèmols en serien únicament la conseqüència visible.

Segons destaca també l’esborrany, a partir de documents fets públics per la pròpia Escal UGS, no es van aportar dades bàsiques per estudiar les pressions del magatzem al llarg del temps o el comportament de l’aqüífer inferior i les restes de petroli des que Shell abandonés l’explotació. Tampoc es disposaven de proves fiables ni referències sobre el terreny per calcular la pressió e fractura de la roca al magatzem, que la injecció podria haver acabat trencant i generant els terratrèmols. Precisament, sobre la qüestió sísmica, el document del Síndic retreu que, malgrat tots els avisos i informació existent sobre la possibilitat de mobilitzar una falla activa i provocar terratrèmols, l’empresa no va establir cap protocol d’actuació per avaluar el risc, detectar-lo i actuar en conseqüència.

Compromís torna a qüestionar la indemnització

Qui també exigeix la realització d’una auditoria, en aquest cas dels costos del projecte, és la formació política valenciana Compromís. De fet, el seu portaveu al Senat, Carles Mulet, ha reclamat al govern espanyol que expliqui “per què ha abonat a Escal UGS fins a 1.760 milions d’euros” per les instal·lacions i el manteniment del Castor “quan aquesta no estava operativa”. En una resposta a preguntes del grup valencià, el govern espanyol ha reconegut que el projecte Castor no disposava de l’acta de posada en servei definitiva i només tenia concedida una de “provisional”, mb l’objectiu de “permetre la injecció de gas matalàs per provar que la instal·lació ha funcionat d’acord amb els seus paràmetre nominals”.

Mulet ha recordat que aquesta afirmació entra en plena contradicció amb el Reial Decret de Concessió de l’any 2008, atès que en l’article 14 del qual s’establia que l’empresa concessionària només podia aspirar a recuperar la inversió en cas de renúncia “sempre que les instal·lacions segueixin operatives”. El fet és, però, que la planta mai ha va arribar a entrar en servei ni tan sols va superar el període de proves: el Ministeri d’Indústria va ordenar la paralització de l’activitat el 26 de setembre de 2013, dies després que els test d’injecció al magatzem provoquessin més d’un miler de terratrèmols. El govern espanyol va acabar optant per indemnitzar l’empresa –en una operació financera a costa dels consumidors que pot superar els 3.300 milions d’euros en 30 anys- i encarregar a Enagás la hibernació de les instal·lacions .