De veure la televisió en família, al sofà, a la tauleta o al mòbil per comentar-ho en temps real en xarxes socials
UOC.- En pocs anys, la televisió ha viscut canvis molt rellevants, unes transformacions propiciades, en gran mesura, per l’aparició de plataformes com Amazon Video o Netflix, que enguany compleix una dècada. Internet ha impactat en la manera de veure la televisió, el model de negoci, l’audiència i el tipus d’experiència que se n’obté. Tant la televisió tradicional com la nova televisió a la xarxa tenen al davant importants reptes per a refermar la seva posició.
«La televisió no ha mort. De fet, gaudeix d’una relativa bona salut. Però sí que s’ha transformat», explica l’experta en màrqueting i xarxes socials i professora dels estudis de Comunicació de la UOC Elena Neira. Ho diu en el seu llibre La otra pantalla (Editorial UOC). La televisió d’abans, apunta Neira, era «unidimensional», és a dir, es veia en un únic aparell i proporcionava a tothom la mateixa experiència; ara, la nova televisió és «multidimensional: multidispositiu, multidistribució, multilineal i multiexperiència». Per a Neira, qui ha sortit guanyant amb aquests canvis és, sens dubte, l’usuari, que ara pot triar què vol veure, quan ho vol veure i com; és la nova audiència en diferit. «L’espectador ja no està limitat a haver de veure un programa en un moment determinat. Ara hi ha moltíssima més llibertat», explica Neira.
Buscant un nou model de negoci
Si l’audiència hi guanya, l’altra cara de la moneda és el model de negoci, que es ressent forçat en aquest procés de remodelació de la televisió. «L’audiència en diferit multidispositiu canibalitza l’audiència del lineal. El programa perd audiència i encara no sabem com agregar-la», lamenta Neira. Amb la baixada d’espectadors que miren els programes en directe a la televisió, es posen en dubte els ingressos publicitaris i, per tant, la principal font de finançament de les cadenes. El repte ara és com es poden mesurar els espectadors que veuen el contingut per mitjà dels mòbils, les tauletes o la televisió connectada, cosa que implica dificultats tècniques, però també de criteri, com ara establir fins quants dies després de l’estrena es considera que s’ha de computar l’audiència.
«És molt difícil aglutinar aquestes dues audiències perquè són molt distintes. L’audiència tradicional és quantitativa i l’audiència en diferit multidispositiu és una audiència qualitativa», assenyala aquesta experta en noves pantalles. Per a Neira, mentre que l’audiència tradicional «es basa en l’acumulació d’ulls davant la pantalla», a internet això canvia, es busquen indicadors més qualitatius com ara la intensitat del consum —quants capítols d’una sèrie es veuen d’una tirada—, els minuts consumits o en quin punt la gent abandona. Per a Neira, en entorns digitals cal considerar «la voluntat de veure el contingut» per part de l’espectador que el tria i altres factors com ara «la relació més íntima» que les persones tenen amb els seus dispositius mòbils, més propers que la televisió.
La «cultura de la bulímia audiovisual»
Un factor que condiciona com mesurem l’èxit o no d’un programa és el nou tipus de consum. Amb la televisió tradicional, tothom veu un contingut al mateix temps i espera una setmana el nou capítol de la seva sèrie preferida; amb la televisió per internet, els nous espectadors trien quan veuen la sèrie i poden consumir sis capítols d’una tirada. És el que Neira defineix en el seu llibre com una «cultura de la bulímia audiovisual»; és l’anomenat binge-watching, és a dir, «fartaneres de contingut originàriament plantejat per a una difusió serialitzada i espaiada en el temps». Aquesta nova manera de veure els continguts audiovisuals també implica, segons Neira, un repte per a les plataformes com Netflix: «La gestió del seu catàleg perquè l’espectador no se senti aclaparat per l’oferta i sigui capaç de trobar contingut atractiu i rellevant». Afegeix: «Per a decidir què volem veure, tots necessitem que ens posin a la picota el contingut».
La nova televisió també ha comportat un nou tipus d’espectador: és un espectador jove i adult i de caràcter social. «El públic jove no vol que li diguis com ha de veure la televisió. La televisió tradicional no és la seva televisió», recalca Neira. En el seu llibre, afegeix que la sèrie que abans es comentava l’endemà a l’oficina en la pausa del cafè ara es debat en temps real a les xarxes; és el nou espectador social. «Per a l’espectador social, veure un programa ha esdevingut un acte de ressonància col·lectiva. Es comenten les notícies d’un informatiu o l’esdevenir d’una sèrie, es critica la participació d’un convidat», afirma en el seu llibre. A més de l’edat i el caràcter social, hi ha una altra diferència pel que fa als espectadors: «La televisió comercial es basa en programes generalistes i la televisió per internet es basa en la veta de mercat».
