UOC.- Mòbils que no permeten el canvi de pantalla o de bateria, impressores que deixen de funcionar un cop han imprès un nombre de pàgines prefixades, portàtils dels quals no es poden canviar les peces que es fan malbé perquè no hi ha recanvis… Totes aquestes pràctiques són fruit de l’obsolescència programada o planificada o, el que és el mateix, la fi de la vida útil d’un producte fixada per endavant pels fabricants o pels dissenyadors amb l’objectiu que calgui comprar-ne un de nou. La Fundació Energia i Innovació Sostenible (Feniss) defensa que un nucli familiar amb quatre membres podria arribar a estalviar fins a 50.000 euros al llarg de tota la vida si els electrodomèstics duressin més o fossin dissenyats per a ser reparats. Els experts expliquen que posar etiquetes sobre la durabilitat dels productes podria ajudar el consumidor a prendre decisions de compra.

Que una rentadora duri 20 o 30 anys és cada cop menys habitual. Els electrodomèstics, però sobretot l’electrònica de consum com ara ordinadors, tauletes, mòbils, portàtils o impressores, tenen una vida més curta que la que podrien arribar a tenir. Es tracta, segons el director acadèmic dels MBA i programes directius de la UOC, Enric Serradell, d’una «pràctica fraudulenta i poc ètica», en la mesura que no ha estat comunicada als consumidors i que en molts casos ha estat «generalitzada pels fabricants».

Aquesta obsolescència programada es nota sobretot en els ginys electrònics, que es canvien cada cop amb més freqüència. Un estudi publicat per Greenpeace i iFixit, una web que analitza l’índex de reparació de productes electrònics, diu que marques com Apple, Samsung i Microsoft hi surten força malparades. El professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC Carles Garrigues explica que tecnològicament sí que és possible programar els productes per fer-los obsolets passat un temps. «Hi ha moltes maneres de fer-ho, tant pel que fa al maquinari com al programari», afirma.

És possible posar-hi fi?

La Unió Europea ha començat a fer els primers passos per posar fi a l’obsolescència programada. L’any 2013, el Comitè Econòmic Social Europeu va encarregar un estudi sobre la influència de l’etiquetatge de la vida útil dels productes en els consumidors. La conclusió més destacada segons els fabricants va ser que els consumidors, sembla que estan disposats a pagar més pels productes que són fabricats per a durar més: més de cent euros addicionals per un rentavaixelles amb una vida útil suplementària de dos anys. A més, segons un estudi de l’Eurobaròmetre de l’any 2013, un 90% dels ciutadans creu que els productes han d’etiquetar-se clarament per a indicar-ne la vida útil.

El juliol passat, el Parlament Europeu va crear una comissió d’estudi per a impulsar una sèrie de mesures per a lluitar contra l’obsolescència programada, com ara dotar d’incentius fiscals els productes que apostin per la durabilitat i que siguin reparables fàcilment, i també permetre al consumidor que pugui reparar els seus dispositius amb qualsevol proveïdor, no només amb els escollits per les diferents empreses. El Parlament Europeu també demana a la comissió que s’estudiï la creació d’una etiqueta europea voluntària que inclogui, entre altres coses, la durabilitat del producte i el disseny ecològic. Serradell explica que les accions legislatives contra l’obsolescència programada estan situades dins del que s’anomena economia circular, que proposa que els productes tinguin sempre la possibilitat de ser reciclats i reutilitzats.

L’economista subratlla que accions com l’etiquetatge amb informació sobre la vida útil d’un producte ajudarien el consumidor a triar el que compra. «Podrem triar si ens compensa comprar productes més barats amb vida útil més curta o productes més cars amb una vida més llarga, i això redundarà en benefici de ciutadans i consumidors», diu.

La professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC i experta en màrqueting Neus Soler explica que a les marques, l’emissió d’aquesta etiqueta els reportaria més ingressos, ja que faria augmentar el preu dels productes. L’etiquetatge, segons Soler, també redundaria en benefici de la imatge de l’empresa, ja que els consumidors percebrien aquella empresa com a col·laboradora en la reducció de residus i, a més, quan el producte s’espatllés, tindria més ingressos per reparacions i intercanvis.

No obstant això, l’experta en màrqueting considera que hi ha productes i productes i compradors i compradors i que no tothom estaria disposat a pagar més per un producte que tingués l’etiqueta de caducitat. «El consumidor estaria disposat a pagar més per assegurar una durabilitat més llarga d’una rentadora, però en el cas d’un mòbil, en què els avenços tecnològics fan que encara que funcioni quedi obsolet en prestacions i disseny, probablement no», explica.

Dels neòfils als que es preocupen pel medi ambient

Soler parla de tres perfils de consumidors. Uns són els neòfils i clients precoços (early adopters), bàsicament gent jove, que segueixen les tendències i que volen ser els primers a adquirir novetats. L’altre gran segment que identifica és el de persones entre 40 i 60 anys que sí que voldrien allargar la durabilitat del dispositiu que tenen perquè veuen que les prestacions del nou model no son gaire significatives en relació amb la versió anterior, o bé son funcions que no arribarien a aprofitar. I el tercer grup, el formen les persones que estan preocupades per la irresponsabilitat de les marques en matèria de sostenibilitat i medi ambient i que voldrien que l’etiquetatge no fos voluntari, sinó que s’imposés.

Hug March, ambientòleg i investigador del Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global (TURBA Lab) de la UOC, creu que per combatre l’obsolescència programada cal anar al focus del problema, que, segons el seu parer, implica buscar models socioeconòmics alternatius que no estiguin centrats en el creixement sostingut de l’activitat econòmica a qualsevol preu.

Gran part dels residus electrònics va a parar a països del Tercer Món, especialment de l’Àfrica, on arriben grans contenidors carregats amb tot tipus d’electrodomèstics, sobretot ordinadors i mòbils. Un fet que comporta un gran perjudici ambiental i per a la salut de les persones.

Productes amb data de caducitat: de la bombeta a les mitges de niló

L’obsolescència programada no és un problema actual. Se’n va començar a parlar a la dècada del 1920, especialment arran del crac del 1929, quan els fabricants van començar a escurçar volgudament la vida útil de molts objectes per fomentar el consum i fer créixer l’economia. La bombeta es va convertir en la primera víctima i moltes empreses fabricants van fixar en no més de mil hores la seva vida útil, tot i que les primeres bombetes tenien més durabilitat. Altres productes més efímers com les mitges també es van veure afectats per aquesta pràctica. L’empresa DuPont va presentar l’any 1940 una mitja molt resistent en la qual no es feien carreres. Poc després va deixar-les de fabricar perquè en ser tan resistents les dones no en compraven, i va començar a fer mitges més fràgils. Ho explica el documental sobre el cicle de la vida dels articles Comprar, tirar, comprar, coproduït per Espanya i França.