Amb la ingent quantitat de noticies que cada dia ens envaeixen, i que totes mereixerien ser titular de primera plana, segurament se’ns passen determinades noves que haurien de provocar més debat del que realment es dona.
La realitat d’un món mediàtic on les noves no són de cada dia, sinó de cada hora, comporta que reflexions que s’haurien de produir queden relegades a un segon pla per la pròpia efervescència noticiable, en aquest punt, parlar de deute públic pot semblar un tema secundari si realment, i de manera objectiva , no tenim en compte que el món econòmic masses vegades va per davant de la dinàmica política.Malgrat tot el que està succeint, no estaria de més introduir a la “discussió de la gent” el tema de cóm es fa front a les despeses de les administracions públiques, especialment en el sentit de que tots siguem conscients de que res és gratuït, ni tampoc que el diners són infinits. Ja sé que parlar d’aquest tema ni és agradable, ni comporta “eufòries” per ningú, però seria important que tots fóssim conscients que la viabilitat, com societat avançada, depèn de manera directa i absoluta dels diners que les administracions públiques fan servir per finançar i pagar les diferents despeses que assumeixen.
Des d’una visió tècnica, podem entendre el deute dels Estats com el que aquests mantenen amb particulars o amb altres països, via operacions financeres que comencen per l’emissió de deute i acaben en crèdits purs com els que puguem entendre que tenim tots els ciutadans; dit això, queda clar que també els Estats han de fer els seus deures a l’hora de buscar la seva viabilitat, especialment quan l’opció dels impostos no arriba per poder pagar tot el que es fa.
Ara que es parla de cóm seran els pressupostos generals de l’Estat pel proper exercici, i per damunt de les discrepàncies puntuals per la seva aprovació, existeixen dades emblemàtiques que ens donen la referència obligada del que comporta el que tenim pendent de tornar, així, parlar de que l’objectiu es baixar el deute, és una bona nova, que malauradament, malgrat la voluntat repetida periòdicament, no es sol complir, i any rere any es segueix incrementant de manera imparable. Entrant en dades concretes, es donen dades esfereïdores, com que per pagar els interessos, l’Estat provisiona més de 31.500 milions d’euros, amb la possibilitat de que, segons com es produeixin “les mogudes” als mercats financers, amb pujades d’interessos, la dada encara sigui més insostenible, per tant, el tema és, com podem comprovar, fonamental pel nostre futur a curt termini.
També pel que fa a l’aplicació dels diners públics, es dnen dades també vitals, com que de cada 10 euros se’n apliquen, pràcticament 6 euros per fer front a pensions, atur i deute pública; sense oblidar la partida també multimilionària de mantenir als funcionaris amb totes les seves connotacions. Tot això, el que suposa, és que estem davant una situació que, per molt que es “maquilli”, posa en evidència indubtables situacions que comportaran conseqüències de tot tipus.
En definitiva, parlar de “números públics” és ben complicat, i molt semblant al que té cada economia familiar, amb les tensions de tresoreria a vegades inassumibles, per tant, no estaria de més que fóssim capaços tots, de parlar obertament del deute i les mesures pel seu control, no sigui que el fantasma de la fallida, encara que indesitjable, és possible com ja ha quedat demostrat en països de referència.
Finalment, el tema del endeutament no el podem circumscriure exclusivament a l’Estat, doncs no oblidem que els Ajuntaments, en menor mesura i les Comunitats Autònomes, també tenen una partida negativa que haurien de ser analitzades des d’una transparència que sembla que ningú vol assumir.
LLUÍS BADIA
Advocat
