Aquest coronavirus que estem vivint ens porta a reflexionar sobre molts aspectes vitals, que potser abans mai havien tingut en compte o, en tot cas, no els hi donàvem la importància deguda. En primer lloc, hem de tenir clar que la sortida de la pandèmia no té cap lògica binària, sinó difusa. No es tracta d’elegir entre la vida o la economia. S’haurà d’anar provant i si ens equivoquem, haurem de rectificar. Respecte a l’economia, serem més populistes o més neoliberals? Ja qui diu a parts iguals. En tot cas s’imposarà l’esbiaixada de confirmació per el que tots crearan que la pandèmia ha demostrat el que ja pensaven. S’ha de reformar el motor econòmic per evitar que la riquesa quedi concentrada solament en alguns. Cada vegada sabem que uns quants personatges tenen les millors fortunes del món. D’aquesta sortirem tots més empobrits i aquest estat en coma sols reviurà si li fem urgentment transfusions de sang, de liquiditat, en la mesura que la està perdent.
La llarga i lenta sortida de la pandèmia i la distància social auguren canvis importants en la manera de treballar, viure i divertir-se. Aquesta malaltia es quedarà un temps. En el pitjor dels casos, un parell d’anys. Hi ha catedràtics en economia que opinen que ara estem millor que el 2009. Llavors Espanya portava una dècada sense innovació. Ara tenim superàvit exterior gràcies a exportacions de tecnologia d’alt valor. Som l’economia occidental amb major capacitat competitiva i som qui més ha crescut els darrers cinc anys en l’àmbit de l’euro. No es tracta de fer miracles, sino que els nostres fonaments s’imposin. Tenim una economia diversificada i innovem en molts sectors. A més el petroli serà més barat que mai. Hi ha certa similitud entre els efectes de la pandèmia i els de una gran guerra. Però no hi ha fàbriques ni infraestructures per a reconstruir. L’impacte serà tan fort que molta gent revisarà les seves prioritats, creençes, sensibilitat i ideologia. L’Estat guanya presència i capacitat d’actuació en la sanitat, en la economia i en el carrer. Als ciutadans ens tocarà treballar més, estalviar més i consumir menys. Tot plegat serà un canvi de grans proporcions.
La indústria turística és potent i és molt creadora de valor incorporant noves tecnologies, encara que els hi falta l’autoestima. El sector turístic necessita un pla de rescat, de reestructuració i de promoció urgent, específic i ambiciós econòmicament i estratègic. Hotels, restaurants, bars, companyies de transport i agències de viatges, entre altres subsectors vinculats al turisme, probablement mai més tornaran a la situació anterior a la pandèmia, sino que iniciaran una etapa de profund canvi. Fins que no tinguem la vacuna o un tractament per curar la malaltia, la situació serà força complicada. El turisme aporta a la riquesa nacional 176.000 milions d’euros anuals, que representa el 14,6% del PIB i genera més de tres milions de llocs de treball. Espanya té que vendre la imatge d’un país lliure de Covid-19 o al menys de que té la pandèmia sota control, per a que els turistes puguin vindre sense por. És a dir, els països emissors del turisme perdin la por a viatjar. Tots els establiments del sector, així com ports, aeroports, estacions, mitjans de transport, platges i centres d’atracció turística deuen redissenyar-se i reestructurar-se a fons per garantir la màxima protecció al públic per que no es contagiï. L’esforç humà, tecnològic i econòmic que aquest pla de xoc exigeix a tothom és molt ingent com necessari per salvar la primera activitat econòmica del país.
Josep Mª Buqueras és arquitecte tècnic i president de la “Fundació Trencadís. Modernisme i Cultura“
