El presentisme, en general, és fer hores en el lloc de treball sense ser productius, allargar la jornada laboral de forma innecessària o prescindible. El presentisme o, millor dit, les pràctiques presentistes augmentaren un 5,7 % l’any 2016 a Espanya, segons una enquesta d’Adecco. Per què? Quines són les causes? Las principals pràctiques son la utilització d’Internet, e-mail i xarxes socials per a usos personals, en un 94% dels casos. Altres hàbits són que els cafès i els esmorzars són excessivament llargs (89%), l’incompliment de l’horari laboral (87%), el tabaquisme (84%) i les absències breus i repetitives (81%). A què es degut tot plegat? La base està a la manca existent de flexibilitat horària, a més la avaluació per objectius o la confiança en el treballador encara són aspectes residuals. Hi ha empreses, un 3%, que apliquen l’apagat de llums a una hora determinada per impedir allargar la jornada i un 5% d’organitzacions empresarials tenen un protocol que limita els horaris de les reunions. Experts en psicologia laboral manifesten que són les mateixes empreses que no saben gestionar el temps.
La realitat és que actualment l’entorn laboral està ancorat en vells patrons i mètodes de gestió antiquats. Existeixen diverses formes per evitar el presentisme: controlar l’hora d’entrada/sortida (77%), polítiques d’internet (23%) i d’e-mail (18%), horari límit de reunions (5%), apagar llums (3%). Hi ha un 62% d’empleats que volen compensar el presentisme amb flexibilitat horària. També seria important avaluar als treballadors per objectius individuals o col·lectius, tant per els directius, els comercials i la resta de la plantilla. La confiança en els superiors és un factor que ajuda en el rendiment. No pot ser que si el cap és el primer que arriba i el últim en anar-se, els demés facin el mateix. Llavors es produeixen horaris llargs i irracionals, i no totes aquestes hores es treballen. Si es passa de les vuit hores de feina, la productivitat baixa en picat. Es tracta de ser més productius per viure millor. Fer lo contrari és malgastar el temps. L’automatització i la tecnologia existent també tenen que significar un increment del nostre temps lliure, del nostre lleure. El factor emocional té un paper rellevant i actualment amb la precarietat dels contractes, hi ha una creixent desvinculació entre els treballadors i les empreses. El futur és ombrívol, la OCDE preveu per l’any 2050 que a Espanya un 80% dels joves treballarà amb més de 65 anys.
La gestió del temps comença a ser obsessió per alguns. Més de 100 municipis de Catalunya s’alien per impulsar la conciliació, amb l’objectiu del mes de setembre de 2018 per implantar noves costums diàries: esmorzar abans de les nou del matí, dinar sobre la una del migdia i sopar a les vuit de la tarda, per tal que el dia s’acabi a les onze de la nit. No és/serà fàcil, però aquest projecte significa modificar molts aspectes vitals, des del comerç a la educació, passant per la televisió, el treball, la burocràcia. El “Pacte del Temps” està destinat a promoure la millora de la qualitat de vida i de la conciliació de la vida personal, familiar i laboral. La voluntat política existeix, però els costums/hàbits són difícils de canviar. S’han fet ja experiments amb èxit, a restaurants on qui menjava amb horari europeu, tenia postres o cafè gratis A Lleida es va fer una prova pilot anomenada Tiempo para todo, tiempo para todos (9.11.2016): es van tancar 165 botigues a les 19 hores i qui no va tancar a aquesta hora, ho va fer mitja hora després perquè els carrers estaven deserts. El setembre de l’any 2015 Vilafranca del Penedès va realitzar la campanya sota el lema Cambia el chip, cambia la hora, organitzada per tres associacions de comerciants, es va viure tot un dia amb els horaris canviats.
No pot ser que el prime time televisiu ofereixi programes a l’una de la matinada i amb nens com a protagonistes. Això no passar en cap lloc del món. Un alemany treballa a l’any 300 hores menys que un espanyol i el treball a distància aquí és un 7%, per un 25% que es registra a Europa. Les reunions haurien de tenir sempre una hora d’inici i una altre final. A Catalunya, l’any 2014, es va constituir una plataforma plural i transversal per a la “Reforma Horària” amb seny i amb l’objectiu d’impulsar els horaris europeus a casa nostra. Professionals catalans de diverses ideologies (professors, filòsofs, polítics, economistes) es van marcar que l’any 2017 ja teníem que gaudir de una conciliació laboral més productiva. Els canvis socials, econòmics i culturals dels darrers anys signifiquen que tota la casuística que envolta el temps és molt important, ja que existeix una “asincronia entre els seus diferents usos i horaris”, amb una estratègia que va més enllà de les mesures de conciliació de la vida laboral, familiar i social.
Josep Maria Buqueras Bach
