L’ínclit historiador d’art tarragoní Francesc Miralles va escriure en el meu llibre “Arquitectura de Tarragona des del segle XII” (1991, ISBN 84 – 606 – 0090 – 4): “ . . . després, el 1975, el Consell d’Europa va declarar-lo Any Europeu del Patrimoni Arquitectònic i Josep Maria Buqueras no va poder resistir-se a començar una tasca, des de llavors sistemàtica, de divulgació dels nostres monuments, d’estudi de les seves vicissituds històriques, d’anàlisis dels seus valors”. Des de 1975 he anat a la recerca dels nostre patrimoni arquitectònic de les ciutats de Tarragona, Reus, Valls, que s’ha vist reflectida amb els cinc llibres publicats. També és cert que, els deu darrers anys, em dedico gairebé exclusivament a l’estudi del Modernisme i per extensió a l’arquitectura urbana i industrial, datada entre els anys 1880 i 1930, del Camp de Tarragona, la ruta jujoliana i fent divulgació de les catedrals del vi de l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, des de la Terra Alta fins el Penedès.
Ara, la Unió Europea ha designat aquesta any 2018 com any europeu del Patrimoni Cultural/PC, per tal d’animar als ciutadans a descobrir el llegat cultural i a implicar-se en la seva protecció i promoció. Aquest patrimoni està format per monuments, obres d’art, llibres, roba, maquinaria, jaciments arqueològics i ciutats històriques, però també s’expressa de manera immaterial: pràctiques socials, tradicions orals, arts escèniques o productes artesans. Hem de sumar el patrimoni natural: paisatge, flora i fauna. Així, d’aquesta forma tan àmplia està definit aquest PC pels experts. A més, diuen que no es tracta de contemplar-lo com una fotografia fixa del passat. No. Sinó tot al contrari, ja que el PC evoluciona en funció de l’ús que fem d’ell.
Tots sabem que l’església té un patrimoni importantíssim, a tot Europa hi ha mig milió d’edificis religiosos (esglésies, sinagogues, mesquites, temples), i després d’una enquesta feta a 6.000 europeus d’Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Països Baixos, Polònia, Regne Unit i Suècia, valoren que es doni un ús a aquests edificis més enllà de la seva funció estrictament de llocs de culte. El 87% dels enquestats recolzen que s’obrin al turisme si contenen tresors artístics o arquitectònics. I el 72% estan a favor que acollin actes culturals com concerts, conferències, exposicions, sobretot si ajuden a finançar el seu manteniment.
L’atractiu turístic de l’arquitectura lligada amb la fe és d’una evidència objectiva innegable. La basílica gaudiniana de la Sagrada Família Barcelona i la catedral de Santiago de Compostela són punts amb visites multitudinàries. Fomentar l’ús polivalent d’aquests espai també és una realitat. Un exemple el tenim a l’antic seminari de Tarragona (1883), edifici neogòtic/historicista projectat per l’arquitecte August Font Carreras, articulat entorn als dos claustres i centrat amb la capella romànica de Sant Pau, que funciona com un centre cultural de primer orde després de la seva rehabilitació als 7.000 metres quadrats. Tots els espais estan pensats per allotjar activitats acadèmiques, culturals i pastorals i per realitzar reunions, presentacions de llibres, conferències, congressos, exposicions. Amb els espais Claustre, Catedral i Muralla, sales de Graus/Fòrum i una magnífica biblioteca del Seminari Pontifici amb més de 100.000 volums, amb un espai obert a tots el erudits i ciutadans.
En resum, el PC és la herència cultural pròpia del passat d’una comunitat, mantinguda fins l’actualitat i transmesa a les generacions presents i futures. Les entitats que identifiquen i classifiquen determinats bens com rellevants per a la cultura d’un poble, d’una regió o de tota la humanitat, que vetlen també per la salvaguarda i la protecció d’aquests bens, de forma tal que siguin preservats degudament per a les generacions futures i que poden ser objectes d’estudi i font d’experiències emocionals per a tots aquells que els utilitzen, gaudeixen o visiten. La Unesco amb la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural (16.11.1972) tenia l’objectiu de promoure la identificació, la protecció i la preservació del patrimoni cultural i natural considerat especialment valuós per a la humanitat. Més endavant, 7 d’octubre de 2003, la Unesco va aprovar la Convenció per a la Salvaguarda del PC Immaterial que el va definir com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu PC, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per a les comunitat i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, transmetent un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuent així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.
Josep Maria Buqueras Bach
