Com era, per desgràcia, previsible l’enconament de les posicions immobilistes tant per part del Govern del PP com del Govern de Junts pel Sí i els seus socis parlamentaris de la CUP ens han situat a tots al llindar d’un escenari d’imprevisibles conseqüències.
Ara mateix ningú és capaç de pronosticar que passarà a Catalunya els propers mesos tenint present la voluntat de la Generalitat de convocar un referèndum vinculant o sí o sí que anirà acompanyat de l’aprovació “exprés” de les anomenades lleis de desconnexió d’Espanya, per la via d’urgència, sense debat parlamentari, ni informació prèvia als grups de l’oposició, ni al poble de Catalunya.
La fenomenal incomprensió d’uns i la gosadia aventurera d’uns altres està situant el país als peus dels cavalls del xoc de trens institucional davant el desconcert de la tan proclamada majoria silenciosa, el sofert ciutadà, que escolta atònit expressions com aquestes: “no cederemos ni un milimetro en nuestras posiciones”, “no hay nada que hablar más allá de impugnar las decisiones ilegales del Parlamento catalán ante los tribunales”, o bé “volem negociar però el referèndum es farà enguany o sí o sí”, “la democràcia espanyola és de tan baixa qualitat que no mereix ser defensada”, entre d’altres sentències similars que s’escolten quasi cada dia. I no per part de determinats opinadors exaltats, no, sinó per part de persones amb responsabilitats institucionals que tenen l’obligació de seure a parlar i resoldre els problemes dels ciutadans.
Potser aquesta actitud tan inflexible amb les opinions alienes, aquesta desqualificació, burla i, fins i tot, criminalització de les posicions considerades adversàries, m’ha recordat l’exemple de l’escriptor i humanista francès Albert Camus. Del seu exemple i de la seva valentia.
En un situació infinitament pitjor –la guerra d’Algèria que enfrontava als independentistes algerians amb als colons francesos- Camus va tenir l’extraordinari valor de defensar el diàleg entre ambdós grups, que formaven part de la mateixa societat, i demanar un “acord cívic” que posés fi a la guerra i reconegués una societat amb sentiments d’identitat nacional plurals. Diàleg? Negociació? Acord? Centenars de francesos que rodejaven el local d’Alger on Camus feia la seva proposta llançaven pedres contra els vidres de la sala mentre cridaven “Camus traïdor!”. L’endemà, quan es dirigia a l’aeroport, eren els manifestants independentistes els que l’amenaçaven i escarnien: “Camus traïdor!”. Camus va tornar a Paris afligit i frustrat…
Frustrat però persistent. Persistent en la convicció de què quan el mite, sigui el que sigui, imposa el seu relat unilateral el diàleg cívic és la primera víctima. “Cada cop que un conciutadà nostre és exclòs del “poble” tots som exclosos amb ell. La llibertat és indivisible. Ha de ser per a tots o no serà de ningú.”
I afegia: “quan la incomprensió genera més incomprensió s’entra en un deliri que exaspera i torna impossible el diàleg racional que es substituït per quatre consignes i exhortacions a “no cedir” davant les raons del considerat adversari. El paper dels humanistes no ha de ser disculpar una de les incomprensions i condemnar l’altre ja que això tan sols encoratjarà la determinació de l’exclòs i radicalitzarà les seves posicions dogmàtiques. Cap problema humà s’ha resolt dient: no t’escolto.”
Rellegeixo aquestes frases i lamento enormement que en aquests moments no tinguem a Catalunya i Espanya més persones amb responsabilitats institucionals de la vàlua i dimensió ètica d’un Albert Camus. Se’ns dubte amb Albert Camus al Palau de la Generalitat i a la Moncloa el previsible xoc de trens s’evitaria. S’evitaria i els ciutadans de Catalunya i del conjunt d’Espanya en serien els beneficiats perquè, com molt bé afirmava l’humanista francès, la llibertat del poble és indivisible i no pot construir-se sobre la base d’excloure la meitat de la població. La llibertat no pot ser mutilada. Ha de ser per a tots o no serà de ningú.
Josep Fèlix BALLESTEROS
President de la federació del PSC del Camp de Tarragona i alcalde de Tarragona
