Les xarxes socials s’han convertit en un espai en què darrerament sembla que és permès burlar-se de qualsevol persona, escarnir-la i desacreditar-la. Ha passat sobretot amb persones reconegudes que han fet comentaris o accions desafortunades a dins i fora de les xarxes, però també amb persones sense projecció pública. Alguns exemples són l’exministre Màxim Huerta, la influenciadora Dulceida i les filles del president de la Generalitat, Quim Torra. Tots van tancar els seus comptes de Twitter després de rebre insults i crítiques per part de seguidors, enemics (haters) i trols.

Però també hi ha qui, per tal d’evitar linxaments, ha esborrat prèviament publicacions dels seus perfils, com els candidats a presidir RTVE, Ana Pardo  —directora de Público— i Andrés Gil —cap de la secció de Política d’Eldiario.es i que finalment ha renunciat a la candidatura—, una maniobra que el professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC Ferran Lalueza qüestiona. «Internet té memòria i, encara que esborrem comentaris o publicacions, qualsevol persona els pot fer reaparèixer en qualsevol moment amb una captura de pantalla o a partir dels retuits que se n’han fet», apunta.

Les xarxes socials han permès que persones que fa un parell de dècades tenien poques opcions de comunicar d’una manera massiva les seves idees i punts de vista ara ho puguin fer fàcilment. «Els usuaris ara tenen veu i poden arribar a ser escoltats i obtenir respostes d’altres internautes», assegura la professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC Ana I. Bernal-Triviño.

Revenja a les xarxes socials

Lalueza assegura que aquests espais donen l’oportunitat als usuaris d’acostar-se a persones que tenen un cert poder pel seu reconeixement social o el càrrec que ocupen, la qual cosa dona lloc a «una mena de revenja». «Quan s’interactua amb aquesta mena de persones, l’exercici d’escurçar distàncies a les xarxes socials sovint s’acaba convertint en un atac, un linxament o una mena de revenja per unes accions o comentaris que el subjecte en qüestió ha fet», explica.

Bernal-Triviño apunta que en aquests espais els usuaris «troben l’anonimat que en l’espai real no tenen», i que això els porta a expressar tot el que no fan cara a cara «perquè genera odi». Segons Lalueza, un linxament té lloc quan una «àmplia massa de persones van contra una altra», de manera que «es produeix una situació de desequilibri on la víctima per definició sempre està en minoria i, per tant, és més probable que surti escaldada».

Les xarxes socials, afegeix, són artefactes dissenyats per a perseguir l’aprovació constant del que fem i això també pot propiciar els linxaments. «Es genera una dinàmica perversa que fa que un usuari, en veure que moltes persones ataquen o insulten un personatge públic, s’animi a sumar-s’hi dient-la encara més grossa, perquè això l’ajudarà a destacar i aconseguir el suport de la majoria vociferant», exemplifica Lalueza. Bernal-Triviño assegura que aquestes situacions poden donar lloc a la «por o l’angoixa de la víctima en alguns moments, encara que no han de condicionar que la persona pugui fer vida normal».

No obstant això, els professors recorden que els delictes tipificats com les amenaces, les injúries i les calúmnies, que tenen una protecció especial perquè afecten la privacitat de les persones, «també són aplicables a les xarxes socials». «Molts usuaris tenen la percepció que l’entorn digital és com l’oest salvatge, on no hi ha lleis i tothom fa el que li sembla sense rebre conseqüències, però en realitat tenim les mateixes responsabilitats que al món físic», destaca Lalueza.

Tot i això, els professors consideren que els linxaments no provocaran abandonaments massius de les xarxes socials. «Si les persones acaben abandonant aquests espais de manera massiva, probablement serà per la conscienciació que són objecte d’un mercadeig de dades privades i no pas pels linxaments que de moment només afecten un nombre reduït de persones», conclou Lalueza.