Investigadors de la URV estudien el cas d’Espanya i el Regne Unit i demostren que els mètodes de vigilància massiva de la població no són eficients en termes de cost

Els atemptats terroristes dels darrers anys han fet incrementar els recursos que es dediquen als sistemes de vigilància que cada país utilitza per detectar potencials terroristes i impedir que actuïn. Aquests mètodes automatitzen la recol·lecció i l’anàlisi d’una immensa varietat dades de la població i donen com a resultat una llista de possibles terroristes. La relació està subjecta a una anàlisi posterior, molt minuciosa i manual, en què es comprova si, efectivament, les persones incloses són terroristes o no. Ara bé, fins a quin punt aquests sistemes són rendibles? Un equip d’investigadors del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili ha estudiat el cas de la vigilància massiva a Espanya i al Regne Unit i aplicant un model estadístic ha comprovat quantitativament que els seus sistemes de vigilància no són eficients en termes de cost.

L’estudi, encapçalat per l’investigador Javier Parra, assenyala que el gruix del cost d’un sistema de vigilància no es troba en el procés de detecció automatitzat sinó en la comprovació de cadascun dels individus inclosos a la llista, la qual cosa implica fer seguiments, instal·lar aparells de control, intervenir telèfons, tots processos molt costosos pel que fa a temps i materials. Per posar un exemple, l’agència de seguretat del Canadà considera que són necessàries 33 persones per fer un seguiment de 24 hores al dia durant set dies a la setmana per a un sol sospitós. “Si això ho extrapolem a una llista relativament llarga de possibles terroristes, els costos dels sistemes de vigilància es disparen”, apunta Parra.

Per estudiar la rendibilitat d’aquests mètodes, els investigadors van utilitzar les dades d’un informe elaborat pel Real Instituto Elcano, que recopilava informació sociodemogràfica de terroristes islàmics condemnats a Espanya i al Regne Unit i en generava uns patrons, una espècie de retrat robot de com podria ser un terrorista. Els investigadors van mirar d’establir si havia similituds entre aquests patrons i els perfils de la població general (els innocents), que van modelar amb les dades de tota la població espanyola procedents de l’Institut Nacional d’Estadística i del centre homòleg del Regne Unit. Com més diferents són els perfils de terroristes i d’innocents, més fàcil és distingir-los i, per tant, detectar-los.

Emulant la detecció automatitzada d’un sistema de vigilància, els investigadors van mostrar la grandària de les llistes resultants de possibles terroristes, en la majoria dels casos milions de sospitosos.

Paradoxa del fals positiu

Aquest resultat és fruit de la paradoxa del fals positiu. Es tracta d’un resultat estadístic en què els tests amb fals positiu —en aquest cas, els terroristes potencials que finalment es comprova que no ho són— són més probables que els tests amb veritable positiu. “Com que la xifra de terroristes és molt petita respecte a la població general, s’entra en aquesta paradoxa i acabem tenint una llista enorme de sospitosos que s’haurà de comprovar persona per persona si efectivament és terrorista o no ”, explica Parra.

Davant aquest context, els investigadors van incorporar una restricció al sistema de detecció automatitzat: reduir la llista de sospitosos al mínim possible, establint un percentatge mínim de terroristes que l’agència de seguretat volgués capturar.

A partir d’aquí, van aplicar un mètode d’inferència estadística que s’utilitza habitualment, de manera que les decisions que havien d’etiquetar —si una persona és terrorista o innocent— tinguessin un cost mínim. “Per a això es necessita que la llista sigui el més petita possible, però cal posar-hi una restricció que determini el percentatge mínim de terroristes que vols agafar.” El fet d’establir aquesta limitació implica que es redueix el nombre de noms que surten a la llista, i treballar amb una quantitat més petita comporta, a la vegada, un cost menor. “Tot i haver utilitzat aquest sistema més restrictiu, que minimitza els costos, el resultat del nostre estudi ens diu que aquests sistemes de vigilància no són racionals”, indica Parra. Això vol dir que els sistemes que fan servir els governs, que treballen amb relacions amb molt més sospitosos, encara ho són menys.

Aquesta recerca, publicada a IEEE Access, aporta per primera vegada xifres indicatives que demostren la manca de racionalitat i rendibilitat dels sistemes de vigilància destinats contra el terrorisme, basats en atributs sociodemogràfics a Espanya i el Regne Unit.