La bretxa digital i la socialització de l’estudiantat són els grans reptes d’aquest model, més apropiat per a l’ensenyament secundari
UOC News. La crisi sanitària originada per la pandèmia de la COVID-19 ha desbordat el sistema educatiu de molts països. A l’Estat espanyol, el llarg confinament a què s’han vist obligats els prop de deu milions d’alumnes ha subratllat la necessitat d’un canvi de paradigma, ja que, a més, hi podria haver rebrots de l’epidèmia els pròxims mesos.
Entre les opcions plantejades pel Ministeri d’Educació i Formació Professional hi ha la possibilitat d’implementar una educació mixta presencial i en línia a les escoles a fi d’evitar el col·lapse educatiu.
No obstant això, segons Lourdes Guàrdia i Albert Sangrà, professors dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, encara hi ha dificultats considerables per resoldre, entre les quals, la bretxa digital, determinada per les diferents possibilitats d’accés a la tecnologia que té la població i la manera de garantir la socialització que fomenta la presència dels escolars a les aules.
Per aplicar aquesta proposta, també sorgeixen dificultats de tipus econòmic, en el moment de garantir la conciliació de la vida familiar i l’educativa, en les condicions laborals del professorat, i també en la construcció de les instal·lacions escolars òptimes per a grups d’alumnes més reduïts.
«Un tema és parlar de viabilitat i l’altre, de conveniència i de les repercussions que tindria en cas que finalment s’implementi una proposta com aquesta», afirma Lourdes Guàrdia.
Segons Sangrà, es desconeixen encara els nivells d’adopció de la modalitat en línia en la nova normalitat, però «sí que seran superiors als que hi havia abans del 2020»; per això, les institucions hauran de disposar de nous nivells d’infraestructura digital —tecnologia i suport— per donar un suport fiable als estudiants.
«La bretxa digital —diu Guàrdia— és clar que existeix, tant des del punt de vista d’accés (per part de l’estudiantat, però també organitzativament en termes de quines tecnologies té el centre per desplegar un sistema educatiu en xarxa de qualitat) com de competència digital (del professorat i de l’estudiantat) per a l’ús educatiu».
Guàrdia, que és directora del màster universitari d’Educació i TIC (E-learning) de la UOC, indica que no és possible solucionar aquesta bretxa en pocs mesos. Segons la professora, «demana temps implementar aquest canvi, que també és cultural, i no solament pedagògic i tecnològic». I, tot i que es pot dotar els centres i les famílies de més tecnologia, «aprendre a fer-la servir amb finalitats educatives no és immediat; cal formació, planificació, lideratge, capacitat d’adaptació al canvi, creativitat…», afegeix l’experta.
Si es vol un model mixt o semipresencial, explica, «hi hauria d’haver com a mínim un equilibri des d’un punt de vista pedagògic, organitzatiu i tecnològic».
«Alguns centres potser poden estar una mica més preparats en alguns d’aquests aspectes, però dubto que ho estiguin en tots tres, en el sentit d’estar pensats o configurats per establir un model híbrid. Ho estan per a un model presencial amb suport de la tecnologia, i no en tots els casos. Cadascun dels aspectes (pedagògic, organitzatiu i tecnològic) necessita reformular-se i això comporta accions associades que demanarien molt de temps perquè es poguessin implementar correctament», assegura Guàrdia, que és investigadora del grup EDUL@B de la UOC.
Segons l’opinió d’Albert Sangrà, catedràtic dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, per afrontar la bretxa digital entre els alumnes de l’educació espanyola s’ha de treballar en la formació intensiva del professorat, amb una equitat més elevada que garanteixi l’accés a internet com un dret fonamental i a partir del suport a les famílies, a fi que disposin de tots els instruments perquè els seus fills no quedin despenjats del procés educatiu, un esforç que demana inversions notables.
Un model que encaixa més bé en l’ensenyament secundari i superior
Una dificultat que destaquen gairebé tots els protagonistes d’aquest procés apareix en el moment de tenir en compte l’edat dels estudiants. «Cada nivell educatiu té les seves particularitats pel que fa al perfil dels alumnes, els objectius educatius, les capacitats pròpies de l’edat o amb relació al seu desenvolupament personal, per la qual cosa és clar que no seria recomanable implementar la mateixa estratègia en totes les etapes», afirma la professora de la UOC.
Així, en les primeres etapes de la formació escolar, molts aprenentatges es produeixen «a partir d’experiències educatives més socials i que necessiten cert contacte físic i més relació entre estudiantat i professorat». En canvi, en etapes superiors, «es podrien trobar fórmules d’aprenentatge híbrid que funcionessin», afegeix l’experta.
En edats primerenques, recorda Lourdes Guàrdia, «el professorat té un paper fonamental, és un guia imprescindible que pauta, que ajuda, que anima, que dissenya escenaris que afavoreixin l’aprenentatge…, i amb els més petits això no es pot substituir per la tecnologia». A més, destaca, «també el contacte social, el joc, la interacció física, el contacte amb l’entorn en general, amb els companys, són vitals en aquestes edats».
Un dels dubtes que sorgeixen en aquests moments es refereix a la sostenibilitat d’aquest model híbrid. En nivells educatius superiors s’ha comprovat que és sostenible i així ha estat la ruta els darrers anys. «La tendència de l’ensenyament superior és establir models semipresencials, portant a la no presencialitat tasques que es puguin fer autònomament i en col·laboració a la xarxa, i a la presencialitat tasques que exigeixin experimentació, contacte social o professional, i per a temes complexos dels quals sigui difícil tractar no presencialment», assegura Lourdes Guàrdia.
En la formació professional i el batxillerat s’han donat iniciatives semblants, però les complicacions apareixen quan l’àmbit és el de les etapes escolars inicials. Llavors, com indica Guàrdia, l’objectiu principal va més enllà d’expedir títols i certificats acadèmics. «I és per això que renunciar a aquesta altra capacitat de l’escola, que dona oportunitats per a tothom de la mateixa manera, independentment de la situació personal, el context familiar, que els forma com a persones, en valors, per poder tenir una qualitat de vida millor, etc., i implementar un model que comporti menys hores a l’escola, els restaria oportunitats, i no seria just ni convenient per al nostre futur», afirma.
Com hauria de ser un sistema híbrid?
Una de les observacions que ha fet la ministra d’Educació espanyola, Isabel Celaá, apunta la necessitat que aquesta aposta educativa recorri a l’ensenyament personalitzat i la modificació del currículum, és a dir, que estableixi un nou currículum centrat en competències.
«Si finalment cal implementar un sistema híbrid, caldrà revisar el currículum escolar, analitzar el perfil d’alumnes tenint en compte el seu context familiar i les condicions d’estudi a casa o a altres llocs públics que pugui facilitar l’Administració quan no puguin tenir aquestes condicions a casa», apunta Guàrdia.
A més, caldrà diferenciar quins recursos s’utilitzaran a l’aula i quins en xarxa i en l’entorn virtual, «com s’han de coordinar els professors per evitar els encavalcaments i la sobrecàrrega de treball», subratlla.
«Treballar de manera autònoma i en línia no ha de comportar posar més tasques, potser menys i que siguin més productives. Però per poder dur a terme tot això cal que el professorat estigui preparat, i en alguns casos ho està i en d’altres no ho està prou. Potser ara més que mai seria una oportunitat per introduir una manera diferent d’analitzar el currículum, un currículum menys fragmentat, més competencial del que és ara, mitjançant el desenvolupament de projectes multidisciplinaris, però això comporta més coordinació entre el professorat», estima l’especialista.
A més, segons Lourdes Guàrdia, «s’hauria d’organitzar un sistema d’atenció i seguiment més personalitzat dels alumnes, ja que una coincidència de professorat-estudiantat menor ens podria portar a un fracàs i un abandonament escolar més importants». «No ens podem permetre que passi això. Les tecnologies justament haurien d’ajudar el professorat a poder fer millor aquest acompanyament i aquesta personalització», conclou l’experta.
No obstant això, els darrers mesos molts professors han fet un esforç per començar a fer classes a distància mentre estaven confinats i d’una manera imprevista, per la qual cosa necessitaran suports per afrontar una possible transició a un model mixt o híbrid. «Part del professorat manifesta aquests dies que està saturat per la càrrega de treball, tangible i emocional, que els ha produït l’elevat nombre d’hores que han estat davant d’una càmera o responent missatges dels estudiants en temps real. A molts els ha fet la sensació que dedicaven 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, a atendre el seu grup o grups de classe, i cal treballar perquè això no es repeteixi», explica Sangrà.
Per això, afegeix, cal la participació de personal docent de suport i la creació de noves figures de professorat assistent en els contextos virtuals, que tinguin la realitat digital ja «interioritzada i experimentada i és millor si aquesta experimentació ja ha començat en la seva formació inicial com a professors”.
El catedràtic i investigador del grup EDUL@B de la UOC recorda que hi ha el pensament erroni que l’educació en línia és més econòmica perquè funciona amb menys recursos, però no és així. «Si es vol oferir una educació en línia de qualitat, o una modalitat en línia en un context de presència discontínua de qualitat, cal assumir determinats costos que són estrictament necessaris», diu l’expert.
