Amb l’arribada d’internet i dels mòbils el fenomen de l’assetjament ha traspassat les parets escolars i ha pres formes noves

UOC.- Amb el ciberassetjament la persecució es pot arribar a donar les vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana i, a més, per múltiples canals. Hi ha tantes formes de ciberassetjament que per als experts resulta complicat estudiar el fenomen. I és que pot incloure des d’amenaces o missatges desagradables per correu electrònic, missatges de text o xat fins a publicacions en pàgines web o difusió d’imatges humiliants…

La professora de criminologia de la UOC Irene Montiel ha fet un estudi amb prop de 4.000 adolescents espanyols d’entre dotze i disset anys en què s’ha constatat que la meitat dels menors ha patit ciberassetjament i el 45% reconeix haver agredit. Per a Montiel, que és experta en ciberdelinqüència, hi ha una dada que s’ha de tenir molt en compte, i és que el 67% dels ciberassetjadors abans n’han estat víctimes, cosa que vol dir que haver patit ciberassetjament pot ser un factor de risc de convertir-se també en agressor. De fet, segons aquesta professora, «els joves que s’involucren en comportaments de ciberassetjament també tenen més probabilitats d’haver estat víctimes fora de les xarxes, sigui de violència interpersonal, física o sexual».

Perfil del ciberagressor i de la cibervíctima

El perfil del ciberagressor més habitual és un noi d’entre catorze i quinze anys, mentre que les víctimes més freqüents solen ser noies de setze-disset anys. Els nois tenen més tendència a enregistrar amb el mòbil tota mena d’agressions per a penjar-les després a la xarxa i les noies solen recórrer més a la difusió de rumors i altres agressions de tipus relacional amb l’objectiu d’aconseguir l’aïllament de les víctimes.

En general, com més ús d’internet i de telèfons mòbils entre els joves hi ha, més probabilitats tenen de ser víctimes o agressors per mitjà de la xarxa. Entre els factors de més risc hi ha l’orientació i la identitat sexual. Els joves LGTB tenen tres vegades més probabilitats de ser intimidats o assetjats en línia que la resta.

Prudència i suport dels pares

Montiel recomana molta prudència a l’hora de buscar amics nous per internet, agregar desconeguts a la llista de contactes, inventar-se identitats falses i enviar informació personal o fotos a desconeguts. I alerta que, «si vivim en una societat que tolera certes formes de violència, especialment les més subtils, és lògic que els menors les aprenguin i les normalitzin».

El suport dels pares a l’hora d’accedir a les TIC es considera un factor protector tant en l’assetjament tradicional com en el ciberassetjament, i l’absència del control parental és un factor de risc: «moltes vegades es pensa erròniament que el fet que estiguin tancats a la seva habitació vol dir que estan protegits, però no és així». Davant de qualsevol mena d’assetjament no hi ajuda gens pensar que és cosa de nens, que no té importància i que ja els passarà, afegeix.

Segons la professora Montiel, promoure l’educació en valors, desenvolupar la intel·ligència emocional, especialment l’empatia, i fer un ús racional i responsable de les TIC és fonamental per a prevenir aquest tipus de violència. Assegura que «és molt important conscienciar els menors de les conseqüències reals dels seus actes».

Fora de les parets de l’escola

El ciberassetjament és una forma de maltractament entre iguals que normalment passa a l’escola i es caracteritza perquè es produeix reiteradament, per la intencionalitat d’agredir i per la indefensió de la víctima.

Internet i els mòbils han afegit més elements al fenomen. Per tant, el ciberassetjament té unes característiques pròpies que l’assetjament escolar tradicional no té. De fet, segons Montiel, «alguns dels criteris tradicionals atribuïts a l’assetjament fora de línia perden, en part, el sentit quan parlem de ciberassetjament». Per començar, ja no es produeix només a les escoles. A més, tant els agressors com els espectadors són invisibles, no s’han d’enfrontar cara a cara amb la víctima, la qual cosa genera una distància entre víctima i agressor, sobretot emocional. Per altra banda, en els casos de ciberassetjament els continguts es difonen molt més ràpidament, són molt difícils de fer desaparèixer i tenen molta més audiència, més gent que els veu.

El ciberassetjament permet que la persecució es pugui fer mitjançant diferents dispositius i en diferents situacions. Vol dir que ni tan sols quan la víctima és a casa seva se sent protegida, perquè també la poden assetjar pel mòbil o les xarxes socials, per exemple. Això promou que la conducta dels agressors sigui cada vegada més impulsiva i desinhibida i que la víctima ràpidament quedi aïllada i cada vegada se senti més indefensa.

Hi ha més diferències entre un assetjament i l’altre que cal destacar. Una de les característiques de l’assetjament és que s’ha de donar de manera repetida. En el cas del ciberassetjament, però, un acte aïllat d’un agressor que és distribuït per la xarxa pot arribar a milions de persones i tenir un efecte negatiu per a la víctima com si fos repetit. Per a la professora Montiel, «això porta a la cronificació de l’experiència de victimització». És poc important si la intenció inicial era fer mal o si era només fer una broma, perquè cada vegada que algú repiula un missatge, d’alguna manera es converteix en còmplice, i això augmenta la probabilitat que es produeixi un impacte negatiu en la víctima. És el que s’anomena l’efecte Coliseum.