UOC, Núria Bigas Formatjé.- A Espanya, any rere any creix el nombre de persones que viuen soles. El 2016 va arribar a 4.638.300, de les quals el 53% són dones. D’aquestes, el 47% són vídues, segons dades de l’Enquesta contínua de llars. Només el 12% són homes. La professora dels Estudis de Psicologia de la UOC, Montserrat Lacalle, afirma que les dones grans vídues no els atreu la idea de tornar-se a aparellar per qüestions socials i de gènere.

«Volen mantenir la seva autonomia. Una nova relació significa comprometre’s altre cop amb uns rols tradicionals de parella i segurament sacrificar la seva independència», afirma Begonya Enguix, directora del grau d’Antropologia Humana (UOC, URV). Les dades ho demostren: segons un estudi del 2011, menys d’un 4,3% de les viudes refan la vida en parella, sigui amb un matrimoni, una unió de fet o una relació sense convivència. «Tornar a desenvolupar tasques domèstiques i de cura de la parella en una relació que no ha tingut una trajectòria llarga, com la primera, es percep com més feixuc», afegeix. La implicació emocional que comporten els anys de convivència justifiquen tenir “cura de l’altre” però en el cas dels segons emparellaments, no és percep així. Per a Enguix, les dones es veuen a sí mateixes com a més independents i autosuficients que els homes i consideren que un cop enviuden, poden estar sense un compromís ferm al costat. Segons un estudi fet el 2014 amb diferents grups de vídues i vidus, aquest és un dels motius que les allunya més d’una nova relació.

La tradició pesa i l’economia no ajuda

El pes dels valors tradicionals també influeix en que aquestes dones no s’aparellin. No voler suplir el record del primer marit o la por de rebre crítiques familiars o socials són les raons més comunes. «Tot i que socialment això va evolucionant, les generacions més grans de vídues pensen que deuen lleialtat al primer cònjuge, que no són a temps de refer la vida o que fer-ho respondria a un comportament juvenil», considera Lacalle.

A aquests motius cal afegir-hi la discriminació econòmica amb què conviuen. «Generalment, les vídues grans han tingut una trajectòria laboral més curta i sovint amb una retribució baixa, el que ha perjudicat la seva pensió de jubilació», considera Josep Lladós, professor d’Economia i Empresa de la UOC. Una nova unió comporta pèrdues econòmiques perquè s’elimina la pensió de viduïtat, fet que provoca que moltes s’estimin més no tornar a casar-se.

Ells sí que ho volen fer; elles no

Totes les investigacions coincideixen, però, que els homes sí que opten per segones (o successives) núpcies. «Des del punt de vista psicològic, elles tenen més recursos en el camp emocional i gestionen més bé que no pas ells les pèrdues», explica Lacalle. Afegeix que malgrat que les manifestacions del dol poden ser inicialment més evidents en les dones, a llarg termini compten amb més estratègies emocionals per superar-lo. Fins ara els homes han tendit a aparellar-se més ràpidament, per una qüestió de rols de gènere i perquè valoren més positivament la possibilitat de tornar a tenir parella.

Living apart together, una tendència a l’alça

El cohabitatge sense matrimoni o el living apart together, és a dir, una relació en què els seus membres continuen residint cadascun a casa seva, s’ha convertit en una de les modalitats més emergents a Espanya. «Moltes parelles de gent gran no acaben casant-se i aposten per altres formes més flexibles; la convivència a certes edats pot ser difícil i s’estalvien els problemes que la nova unió pot comportar amb la família», conclou Lacalle.