Escric aquest article des de la indignació per l’aprofitament de la desgracia que estem patint els autònoms i les pimes per part del sector financer. No volem posar noms a les entitats que estan actuant amb una falta d’ètica absolutament desproporcionada amb l’estat de molts empresaris que s’han vist obligats a tancar temporalment el seu negoci, i que no saben si podran seguir amb la seva activitat econòmica.
El meu malestar, preocupació va pujar fins a uns extrems difícils d’explicar, quan després d’uns dies de saber com reconduir l’estat financer de la meva empresa em vaig decidir a iniciar el ‘Camí del Calvari’ i sol·licitar de l’entitat financera amb la que treballo un préstec ICO. Amb resistia a fer-ho, perquè altres amics empresaris em deien que difícilment tindríem accés amb facilitat per obtenir-lo. En tot moment la meva resposta com president d’una organització empresarial del nostre territori havia estat intentar ratificar la confiança en el Govern que està treballant per treure’ns de la greu crisi que ens ha portat la pandèmia del Covid 19.
Així que la primera dificultat ja va estar en la mateixa sol·licitud, -ja que que tot i que els bancs són de les poques empreses que poden treballar-, resulta que la sucursal on tinc el compte es trobava tancada. Vaig intentar trucar sense rebre cap resposta, ni devolució de trucada, i em vaig decidir al cap de dos dies d’intents de comunicació telefònica a fer-ho per escrit amb un correu electrònic. Després de dos emails en vaig rebre resposta tot dient que se’m prenia en consideració i que iniciàvem el tràmit.
Ja havien passat dues setmanes des del primer correu que els havia enviat. Al tornar a passar un altre setmana, vaig enviar un tercer correu, ja amb un to de malestar evident. Aquell mateix matí em tornen la resposta amb una trucada difícilment comprensible. El director de la meva oficina bancaria que gestionava tots els expedients des del seu domicili, li havia delegat el nostre a la persona que es posava en contacte, que tractava de dir-me que el millor que podia fer era no demanar el préstec que necessitava perquè difícilment se’m aprovaria.
Passo a descriure la justificació de tant abusiva conducta sota el meu punt de vista. On crec que coincidiran molts empresaris que hagin llegit l’article, perquè és el protocol generalitzat a la banca espanyola en aquests moments tan greus de crisi financera per la majoria d’empreses que s’han vist obligades a aturar la seva activitat, i per tant a deixar d’obtenir ingressos. I tenen que demanar el préstec que l’Estat ha dit que els arribaria.
El funcionari bancari amablement em deia que aquests préstecs estan pensats -els que els seus comitès de riscos aproven- per a aquelles empreses que ja tenen operacions d’actiu amb el banc (és a dir, que ja tenen préstecs). Per tal de substituir la garantia d’empresaris, -que la crisi els pot deixar en la insolvència-, per la de l’Estat.
Em va seguir dient que havia visualitzat el meu compte i que creia q determinats moviments no s’ajustaven a la practica empresarial. Aquí ja havia entrat en una indignació important i li vaig preguntar, amb quin dret es sentia amb el deure ètic de vigilar el meu compte i permetre’s la llibertat de dir-me si els moviments eren o no empresarials. Estem parlant d’una societat mercantil, no persona física, i per tant tots els moviments son empresarials. Em va donar la impressió que aquesta llibertat del banc d’avaluar els meus moviments estava infringint la meva privacitat i seguretat com empresari.
Vaig assolir amb el meu interlocutor un fort grau de malestar que ell va estoicament aguantar. Per acabar-me dient que després de la conversa m’enviaria un correu amb la documentació que li tenia que presentar, i que el comitè de riscos ja decidiria si era mereixedor del préstec, com qui dona una almoina a una persona necessitada o a un premi a un bon client.
Els petits i mitjans empresaris i els autònoms em perdut la confiança amb els bancs, i segur que també l’acabarem perdent amb el Govern que ens enganya quan ens diu que tots podrem gaudir de les ajudes financeres, perquè son préstecs que tindrem que retornar, ningú ens esta regalant res.
L’únic mecanisme que podria garantir la justícia de que totes les empreses necessitades de recursos financers poguessin accedir als préstecs que ha posat l’Estat a la seva disposició, només seria mitjançant un sistema públic, desinteressat de obtenir beneficis d’aquestes operacions. La banca ha perdut la seva ètica, i tornarà a rebre de l’Estat mes de dos-cents mil milions de euros que li serviran per augmentar el seus beneficis i refinançar deutes incobrables traspassant la garantia de cobrament a l’Estat. I senyors així no es podrà parlar de sortir de la crisi en un temps raonable, sinó que aquesta s’allargarà molt més que l’anterior.
*Sebastià Cabré és president d’Empresaris de Tarragona
