El MNAC vol abordar l’art català de la segona meitat del segle XX i desplegar les col·leccions de fotografia i arquitectura

Pepe Serra proposa ampliar l’espai expositiu per homologar el museu a les grans galeries nacionals del món

ACN Barcelona .- Pepe Serra va agafar les regnes del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’any 2012 i continuarà al capdavant de l’equipament cinc anys més. Després de remoure de dalt a baix el museu i treure’l de l’estat letàrgic en el qual havia entrat, Serra proposa ara un full de ruta fins al 2029 per ampliar-se i homologar-se a les grans galeries nacionals del món. “Nosaltres som un museu nacional, és igual que no tinguem un estat, té una nació darrera”, ha esgrimit en una entrevista amb l’ACN. Només així, defensa, es podrà abordar la narració de la segona meitat del segle XX de l’art català adquirint obres en dipòsit i desplegant les col·leccions de fotografia i arquitectura. En aquest sentit, proposa baixar a la zona de la fira part de les col·lecció que la limitació actual d’espai no permet exhibir, les mostres temporals i l’àmbit acadèmic (amb la biblioteca i els estudis de màster i postgrau), un projecte que el patronat va acordar començar a perfilar el passat juliol i que mantenen després de l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona sobre el Palau Victòria Eugènia.
Amb una col·lecció de 300.000 obres d’art que abracen 1.000 anys d’història, el Museu Nacional és avui un espai més “activat” que fa cinc anys, segons Serra. Ara és moment, al seu entendre, de treballar l’equipament interiorment i abordar el dibuix a “molt llarg termini” amb un horitzó que fixa al 2029. “L’objectiu és fer un camí tranquil per homologar-lo com a gran galeria nacional d’Europa i del món, sense acorralar ningú, però volent assolir els estàndards propis d’un gran museu”, ha precisat a l’ACN.

En aquest sentit, apunta a l’accessibilitat de l’edifici, la necessitat d’inventariar i digitalitzar la col·lecció i l’entrada d’idiomes com a reptes principals en vistes al futur però destaca, per sobre de tots, la necessitat d’expandir-se per complir amb la seva missió i apunta cap a la coneguda com l’esplanada dels museus, a l’entorn dels pavellons de l’Exposició Universal de 1929. L’espai permetria al museu “empeltar-se” amb altres equipaments culturals i “connectar-se millor” amb la ciutat.

Paral·lelament, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que havia arribat a un acord amb Fira de Barcelona per recuperar el Palau Victòria Eugènia a partir del setembre del 2018 per a grans exposicions temporals, amb prioritat, això sí, per al MNAC. Amb tot, l’equipament manté la seva aposta.

Guanyar nou espai expositiu

El director del MNAC recorda que els espais més grans de l’equipament no són per a exposició, una circumstància que els impedeix desplegar col·leccions fotografia i arquitectura i exposar “millor” el fons medieval, que actualment està “atapeït o a la reserva” per manca d’espai.

L’increment de la superfície expositiva també permetria al Museu Nacional abordar definitivament la segona part del segle XX de l’art català. “Aturar-nos a la guerra civil és absurd i tenim un acord amb el MACBA per parlar fins als anys 70”, ha precisat a l’ACN, que en un futur es podrien exhibir als espais que guanyi el museu.

El repte de la patrimonialització

Un dels reptes que el Museu Nacional encara té pendents és incloure artistes i obres a la col·lecció. Tot i que reconeix que des que l’equipament va canviar de model passant d’una disposició per noms a una de temàtica la “pressió” per les adquisicions ha baixat, Serra ha explicat que incloure llegats d’artistes a partir de donacions de famílies en dipòsit a llarg termini és una opció plausible si té espai per exhibir-les. “Disposar d’aquestes obres és relativament senzill. Ho hem d’intentar respectant el caràcter monogràfic dels museus”, ha precisat.

En aquest sentit, ha destacat la necessària “complementarietat” entre els equipaments museístics de Catalunya, que afirma que a diferència del que passava fa uns anys, ara parlen i s’ajuden molt. “No hem fet bé el lobby entre museus, sinó tindríem altres xifres”, ha precisat. Així mateix, aposta per explorar ara com fer presents artistes com Dalí, Picasso, Miró o Tàpies entre molts d’altres en el discurs del MNAC.

Un museu nacional “sense estat”

Preguntat per l’ACN sobre el paper del museu, el director del MNAC ho té molt clar: “Parla del lloc on està –vernacular i molt catalana, afegeix-, que posa en valor els artistes catalans i dona una visió del món “des d’aquí” però amb un punt de vista universal.

Per ell, el MNAC és la galeria nacional “homologable” a la que tenen tots els països del món. “Nosaltres som un museu nacional, és igual que no tinguem un estat, té una nació darrera i unes col·leccions nacionals de primera magnitud”, ha reblat. En aquest sentit, ha recalcat que el seu espai és “el de debat, no el de la política”, i defensa que el terme ‘nacional’ en el nom “no resta”.

Paral·lelament, ha recordat que sempre ha parlat d’afegir ‘Barcelona’ a la marca del MNAC i que el nom oficial és responsabilitat exclusiva del Parlament.