El passat dimarts dia 12 de setembre vaig assistir a un acte en el Campus Catalunya, organitzat per una revista bimensual tarragonina i el departament de Dret Públic de la Universitat Rovira i Virgili un acte per defensar amb idees, reflexions i arguments la necessitat de resoldre el conflicte polític actual a través de les urnes. El que si està clar, que fins l’1-O es produiran una sèrie d’esdeveniments imprevisibles e increïbles en països democràtics del segle XXI. Aquest article d’opinió, és el pensament dels tres ponents i jo poso la meva opinió, quan ho crec oportú, com si fossin les “morcillas/improvisacions” teatrals. M’explico? Val?
Ara i aquí vull transmetre els arguments dels tres ponents, per tal de ajudar, si s’escau, a la decisió que cadascun de nosaltres podem optar davant la cita de l’1-O. Jordi Jaria i Manzano, professor de Dret Constitucional de la URV, va situar el tema des del 2010, amb el primer brot independentista amb el suport de l’Estatut i la retallada del Tribunal Constitucional, motivat pel recurs presentat pel Partit Popular, mentre que a Andalucía no passava res amb el seu Estatut. Artur Mas, a la vegada, es presenta amb el Pacte Fiscal i el president Rajoy, “ni caso”. La Constitució, com totes les lleis poden tenir diferents interpretacions i ara, des de fa temps, són molt restrictives i són a favor del més poderós. La desobediència dels polítics independentistes catalans està a l’orde del dia, inclòs la pàgina web del govern ha “desobeït”. Jaria ha denunciat la violació clara de la separació de poders que estem patint tots els ciutadans d’arreu de l’Estat. També ha comentat l’aprovació de la Llei del Referèndum Autodeterminació/LRA, dient que si després de dos anys d’intentar el debat al Parlament català no hi hagut manera, al final s’ha aprovat per majoria i l’abandó de tots els polítics de la oposició. Per què? Perquè menjas amb els dits? No es pot menjar sense coberts ni nadar si t’estan ofegant. Això es el que ha passat, ja que als diputats independentistes els hi han tret gairebé totes les possibilitats reglamentàries a l’abast i al final han passat el “seu corró”. I a Madrid, al Congrés de Diputats quantes vegades el PP ha passat sense cap mena de contemplacions la seva majoria absoluta? La situació actual, segon Jaria, pot tenir cinc solucions: 1. Aplicar l’article 155; 2. Legislació d’Excepcionalitat; 3. urnes, etc. Jaria creu que les tres primeres no es realitzaran i respecte a la quarta es pot sancionar des de 3.000 a 30.000 euros a qualsevol ciutadà, però . . . el Constitucional a 100.000 persones (per exemple) pot sancionar-los tècnicament abans de l’1 – O? Jaria concloïa: “el dret internacional és molt pragmàtic. Tot plegat es resumeix en què quan algú actua com un Estat, es regeix com un Estat i funciona com un Estat, és que és un Estat”.
Josep-Lluís Carod-Rovira, director de la càtedra de Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra, ha començat recordant que l’any 1931 molts partits catalans estaven a favor de l’autodeterminació, com també el Parlament de Catalunya va estar a favor d’autodeterminar-se (legislatura 1988 – 1992), inclòs amb els vots de Centre Democràtic i Social/CDS. La “via Mariano” històrica era/és: “No decir nada, no pasa nada, no hacemos nada, todo se arregla con el paso del tiempo”. Tot ara és mentida? Carod manifesta que és molt el que tenim i davant la divisió que manifesten els unionistes/espanyolistes que ara existeix a Catalunya, provocada pel procés, hem de tenir present que davant unes eleccions sempre es divideix entre els partidaris de cada opció polític. Pregunto jo: Quants partits tenim ara a l’ajuntament de Tarragona, set partits? O no és així? A més la paraula partit, intrínsecament ja significa que un tot queda dividit, partit !!! En tot parlament es pot parlar de qualsevol tema i la immunitat parlamentària és una realitat. Quina democràcia és aquesta que ens té que dir els temes que si es poden tractar i quins no? Frase imperativa de Mariano Rajoy: “La legalitat és democràcia”. Les lleis franquistes també recolzaven a la democràcia? Avui molts franquistes reconeixen la dictadura espanyola 1939 – 1976. Carod deia que el problema real és la sobirania, aquest és el tema fonamental. Ser sobirans com a país, ser una república és l’objectiu. Recordava la paradoxa de Pablo Iglesias al manifestar que desitjava una “Catalunya lliure, sobirana i fraternal” i després recomana als seus que no participin en les votacions. Estem davant d’una Revolució Nacional Popular, que té una dimensió desconeguda, però que es té que d’encarar amb molta il·lusió i amb alegria absoluta a la diversitat. El Referèndum interpel·la a tothom, ja que tant el Govern com el Parlament han fet un esforç per tal d’acomplir el seu programa electoral. Els programes electorals no es tenen que acomplir? O sol interessant els que ens convenen als ciutadans? Els cops d’Estat no els fan els Parlaments ni els seus Governs, ni dos milions de persones. Tot el procés s’argumenta des de les conviccions profundes democràtiques per decidir el que vol Catalunya. Carod-Rovira deia: “Està clar que ara entrem a la dimensió desconeguda. No sabem què passarà, però ells tampoc i si nosaltres ho tenim malament, ells ho tenen pitjor”.
Matias Vives, advocat i economista, comença manifestant la gran diferència de la revolta dels anys 70 amb la d’ara: un milió de persones al carrer des de 2011 a les manifestacions de la Diada. Per acabar amb la corrupció i els fanatismes, solament es pot combatre des de l’ensenyament, l’educació. Aquest té que ser el camí de futur. Vives fa èmfasi en que ara ja no es tracta d’analitzar si las “coses” s’han fet bé o malament, ara la pilota ja està al camp de joc, ara ja no toca tot l’ho passat. Fins l’1 – 0 el somriure té que ser l’anima i l’esperit de molts ciutadans. No ens hem de confondre, la ciutadania ha entomat va iniciar el procés i aquesta mateixa ciutadania té que acabar amb l’objectiu. Ara hi ha una pregunta que mereix una resposta, sempre s’ha d’anar a votar. Sempre es té que participar. No són els dirigents els que decideixen qui vota o no vota, és la infanteria, nosaltres que anem o no a la mesa electoral. Sense llibertats nacionals no ni ha llibertats socials, i viceversa, va dir Vives.
En resum, la política es té que resoldre amb actituds polítiques, no passant la pilota als magistrats, que quan se’n van manifesten que ja estan farts que tinguin que fer la feina que no els hi pertoca. “Zapatero a tus zapatos”. Recordo la generositat dels polítics de la transició, es van fer l’”hara-kiri” i van donar pas a les eleccions democràtiques. Per acabar, vull manifestar quines són les meves tres vergonyes com català que he viscut darrerament i per orde cronològic: 1. Cas Orfeó Català, Fèlix Millet; 2. Cas Jordi Pujol, 23 anys de la Generalitat, i família i 3. Parlament de Catalunya: debat del 6 de setembre. Ara tothom fa les seves estratègies, tothom galleja de la seva picardia. Així és i serà fins l’1 – 0. Em recorda la intel·ligència/astúcia aplicada al pont sobre riu Kwai o més proper el timbaler del Bruch.
Josep Maria Buqueras Bach
