JOAN SABATÉ. Uns pressupostos per a tothom

El gran debat polític del moment, malgrat que la situació és complexa i les problemàtiques sovintegen, és sobre el projecte  de Pressupostos Generals  de l’Estat. Hi haurà o no pressupostos? És un bon projecte de pressupostos?

El projecte dels  P.G.E respon  a un increment  important tant en els ingressos (7,9%) com en les despeses (5%). Són uns pressupostos ben equilibrats que entre altres coses, han de permetre reduir l’endeutament públic. Amb  tot però, representen sobretot un gran esforç en despeses socials (57%). Això  vol dir increment  de les pensions, increment de les ajudes a la Dependència, més beques per als estudiants, ampliació del subsidi per l’atur de llarga duració, als majors de 52 anys, entre moltes altres millores.

L’esforç en despeses socials va acompanyat d’un important paquet d’inversions, que s’incrementen globalment i  en números rodons en un 5%, però sobretot a Catalunya que representen  més de 2.200 milions de euros, dit d’una altra manera, un increment del 65% respecte  als darrers pressupostos del PP. Així mateix les inversions  del Grup Foment, o sigui del Ministeri de Foment  amb les empreses públiques que se’n deriven, representen el 19.2% del total  d’inversió a Espanya, donant compliment a allò que s’estableix a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’aquets recursos per a inversions, 242,33 milions  d’euros van a Tarragona,  destinats a l’autovia A-27, a la xarxa ferroviària, al Port i l’Aeroport, a la neteja  de l’embassament  de Flix, el parador Nacional de Turisme  de Tortosa, etc…

És un projecte de pressupostos que respon als paràmetres clàssics del Keynesianisme, es a dir a les polítiques  clàssiques de la socialdemocràcia, que van portar a la creació i manteniment de l’estat del benestar a Europa. Increment de la pressió fiscal, amb un increment a les  rendes més altes, l’ increment de l’IRPF per als ingressos superiors als 130.000 euros anuals i fort augment de les despeses  socials i de la  inversió, amb una política fiscal  progressiva   i redistributiva. Tot  i que les  forces polítiques conservadores parlen d’augment “brutal”   de la pressió fiscal i d’espoli, és molt més senzill: que pagui més   qui més te, i a l’hora de utilitzar els recursos públics per redistribuir la riquesa mitjançant mesures  de protecció social.

Les mesures fiscals i de protecció social però, no són suficients   si no  van acompanyades de creixement  econòmic generador de riquesa. El Keynesianisme  clàssic aposta  per utilitzar els pressupostos públics per estimular l’economia mitjançant la inversió pública. En el fons, aquest és el debat: o bé  baixar la pressió fiscal i “qui més en pela, més en menja” o dit d’una altra manera, “campi qui pugui” deixant desprotegits amplis sectors de la població, especialment els més febles, en definitiva política d’austeritat i de retallades en serveis socials   (recepta liberal del PP – CIU dels darrers anys), o bé  l’aposta progressista de   major  despesa pública com va fer  l’administració demòcrata dels EEUU,  amb Barack Obama,  que els va permetre  sortir de la crisi molt més aviat i amb major  cohesió social.

Aquest és el debat: donar suport o no a uns pressupostos que si s’apliquen contribuiran clarament a millorar les condicions de vida de la gran majoria de les persones. Es Tracta de decidir  entre polítiques liberals  d’austeritat i retallades o polítiques  social-demòcrates d’estímul al creixement  i les despeses social.

Tot el demés, és fer “volar coloms” i com diu  l’Eclesiastès  1:9, “No hi ha res de nou sota el sol”.

Joan Sabaté, subdelegat del Govern a Tarragona