DÍDAC NADAL: Qui molt abraça poc estreny

0

En els últims mesos s’ha obert un gran debat sobre les infraestructures ferroviàries al Camp de Tarragona, un debat que ha generat un consens territorial que s’ha materialitzat, finalment, en una carta als Reis reclamant-ho tot. Després de tants anys conscients del dèficit en infraestructures que pateix el nostre territori, un no es pot deixar de preguntar si aquesta urgència i immediatesa en arribar a un consens i reclamar-ho tot té quelcom a veure amb l’anunci el passat mes de febrer del Pla Director de l’Aeroport del Prat que contempla, entre altres coses, la connexió amb alta velocitat amb l’aeroport de Girona convertint l’aeròdrom en la quarta pista del Prat. Segons em diuen, però, tot és pura coincidència.

Se’m fa difícil –digueu-me mal pensat- que aquesta notícia del Ministeri de Foment del passat mes de febrer sobre la pèrdua –un cop més- d’inversions a les comarques tarragonines no tingui res a veure amb el ràpid, energètic i, possiblement, també volàtil consens per reclamar-ho tot en matèria ferroviària.

Més enllà de l’origen i la solidesa real d’aquest consens territorial que ho reclama tot, en el qual difícilment em podria negar a adherir-me sense córrer en el risc de ser titllat de deslleial, permeti’m que, en el meu cas que arribo tard, pugui caure en aquest parany polític de la deslleialtat mal entesa.

Per part de l’equip de govern (PSC-PP) a Tarragona, es proposa anar a Madrid a reclamar-ho tot, un “tot” que es compon de projectes ineludiblement provisionals com són el tercer fil i el “bypass” per l’alta velocitat, generant un fort increment de trens de passatgers i mercaderies que circularien per la façana marítima de la ciutat; i d’actuacions de naturalesa definitiva com la connexió pel Francolí als corredors de mercaderies i a l’alta velocitat, amb previsió d’una nova estació de trens a l’Horta Gran, sense passar per la façana marítima.

Tots els tècnics que han pres part d’aquest consens territorial coincideixen en afirmar que les infraestructures que qualifiquem avui de provisionals podrien trigar entre set i deu anys en esdevenir una realitat, mentre que les definitives passen a ser quelcom temporalment imprevisible.

Em poden continuar titllant de malpensat –i ara fins i tot sensiblement deslleial- si afirmo que en aquest país, i sobretot a la ciutat de Tarragona, tot el que és provisional es converteix en definitiu i perpetu, sense sort de revisió. I alguns també em poden qualificar d’alarmista si, desitjant que no passés mai, dic que els ciutadans i ciutadanes de Tarragona ens preparem per a la pèrdua d’un dels nostres grans i històrics anhels: la façana marítima. Aquest somni compartit pot esdevenir en una mena de malson quan pensem en una provisionalitat que es pot perpetuar a la nostra façana més apreciada.

Però em nego a tirar la tovallola. Qui molt abraça, poc estreny, correm el risc de no aconseguir res o, fins i tot, que sigui pitjor el remei que la malaltia. Hem de tocar de peus a terra i allunyar-nos d’aquest “tot” inassumible per reclamar el que realment necessita el nostre territori i la ciutat de Tarragona, aconseguint-ho sense més. Reivindiquem la connexió pel Francolí per la sortida de mercaderies i l’alta velocitat, així com un enllaç urgent a l’estació del Camp de Tarragona mitjançant llançadores des de l´actual estació de trens de la ciutat i la projecció a l’Horta Gran de la nostra futura estació intermodal. El principal objectiu? Millorar les connexions ferroviàries sense hipotecar la nostra meravellosa façana marítima.

Dídac Nadal

Portaveu del Grup Municipal del PDeCAT a l’Ajuntament de Tarragona