De Kaplan a Queens of the Stone Age, de Churchill a Lynch. Una infinitat de referències culturals acompanyen a Alejandro Fernández, polític de vocació i cap de llista del PP per Tarragona. Lluny de la sorna i la ironia que caracteritzen el seu discurs en seu parlamentària, respon a Actual Tarragona perquè el lector pugui conèixer la persona darrere del candidat
Natxo Guinea
És diferent l’Alejandro Fernández polític del personal?
No. Mai he interpretat un paper. Sóc polític, i ho sóc des que tinc ús de raó. Ser polític, a més, no significa tenir càrrec públic. Jo, quan deixi de tenir càrrec públic seguiré sent polític perquè em seguirà important la política. Per a mi la política és tot, també: el cinema, la música, la literatura… totes les coses que m’agraden. Si per alguna cosa se’m pot definir fora és per fer sempre aquestes coses: llegir, veure pel·lícules, escoltar música i, evidentment, estar amb la meva família.
Doncs, en el seu temps lliure, cultura, cultura, cultura i família?
Sí, també vaig practicar molt esport, encara que ara menys.
Quin esport?
Jugava molt a basket amb els amics i fins als 17 vaig jugar a handbol amb el Sant Pere i Sant Pau. Són els dos esports que més he practicat.
Què llegeix, veu i escolta?
Veure, pràcticament de tot. M’agrada molt el cinema clàssic. Si hagués de triar…doncs Howard Hawks, John Ford o John Huston són directors que m’agraden molt. Però també m’agraden molt obres modernes, tipus David Cronenberg, David Lynch, Tarantino… En fi, tot, perquè sóc molt cinèfil. El mateix em passa amb la música. Quan era adolescent esuchaba heavy metal, després vaig escoltar molt grunge, després vaig estar molts anys escoltant brit-pop, rock sinistre dels 80 britànic, rock americà clàssic,…de tot. Ara que estic escoltant molt? Doncs ara cantautors americans clàssics com Neil Young o Bob Dylan. I llegir, doncs llegeixo molta política, evidentment; assaig. També llegeixo novel·la, sobretot a l’estiu, que igual llegeixo tres o quatre. Quant a gust, doncs Thomas Mann, m’agrada Dostoyevski, i coses d’aquest estil; d’assaig polític de tot, però pensament liberal-conservador, bàsicament.
Alguna obra que li vingui al capdavant ara i que recomani encaridament?
Quant a pel·lícula, la que més m’ha agradat és ‘La gran bellesa’, que l’he vist un munt de vegades; l’última novel·la que he llegit que m’ha agradat molt, pot ser un tòpic, encara que de vegades el tòpic coincideix amb l’obra mestra, és ‘Pàtria’, que crec que és un llibre extraordinari; i un disc… a mi m’agrada molt Queens of the Stone Age, que van treure fa poc un disc, ‘Villains’ , que em passo el dia escoltant-ho en el cotxe.
Pel que fa a l’assaig polític, alguna obra o autor va influir especialment en el seu pesament?
Hi ha diverses etapes. Al seu moment, quan era adolescent, em va marcar molt ‘La rebel·lió de les masses’, encara que amb el pas del temps no m’influeix tant. En 2001 vaig llegir ‘La tornada de l’antiguitat’, de Robert Kaplan, que em va impactar moltíssim en la meva visió del món, cap al pensament conservador. I recentment, m’agrada molt llegir obres relacionades amb personatges històrics als quals admiro. Per exemple, Boris Johnson va publicar fa poc un assaig sobre Churchill, cridat ‘El factor Churchill’, que em sembla al·lucinant, i que també recomanaria.
La família. Esmentada abans: quin lloc ocupa en una hipotètica llista de prioritats?
La família ha de ser sempre la primera. Per definició. Per una raó no solament sentimental, sinó fins i tot pràctica: si alguna cosa t’ensenya la vida és que, al final, solament en l’entorn familiar se’t perdonen tots els errors; i solament en l’entorn familiar, quan les coses van malament, trobes autèntic recer. La resta està bé, però solament en la família ho trobes.
Li agrada viatjar?
Sí, encara que no sempre ho puc fer tant com volgués. Quan estava al Congrés dels Diputats viatjava, però viatjava per treball i no teníem opció de fer molt turisme (riu). Espanya la conec pràcticament tota, hi ha pocs províncies en les quals no he estat, i és alguna cosa que vull corregir: crec que no he estat ni a Jaén, ni a Cadis ni a Zamora. Crec que en la resta, he estat en totes. Després m’agraden molts les ciutats. Les meves favorites a Europa són Londres i Roma.
Algun lloc especialment?
Fora de Catalunya? Astúries (afirma amb seguretat)
Algun racó favorit a la província de Tarragona?
A mi m’agrada molt tota la zona del litoral de Tarragona, que és la que més gaudeixo en el dia a dia. M’agrada molt el Bosc de la Marquesa, les cales que hi ha al costat de la Mora, i altra. També m’encanta Horta de Sant Joan: si hagués de triar un municipi de la província, triaria Horta de Sant Joan. Em sembla un puelo meravellós. Preciós.
Es diu que els polítics dormen poc. Quantes hores dorm vostè?
Jo dormo poc, però dormo molt bé. Dormo unes cinc hores al dia, però les dormo continuadamente. Tinc aquesta sort. No em desperta ni un terratrèmol, per tant, m’aixeco bé sempre. Les poques vegades que no puc dormir, entenc que, aquesta gent que sistemàticament no pot dormir, el malament que ho passen.
Les xarxes socials: les càrrega el diable, o són una bona eina de difusió del missatge?
Jo sóc més de Facebook que de Twitter, ho sap tothom que segueix aquestes coses. Crec que cal usar-les amb prudència, perquè pots acabar pensant que el món és això. Jo crec que a Puigdemont li va passar que es va arribar a creure que el món era Twitter, i li van atacar aquell dia que anava a convocar eleccions i es va tirar enrere. El món no és Twitter. I després és evident que en alguns casos s’estan convertint en un femer del pitjor de la societat i això és molt difícil de regular, perquè està la llibertat, però amb prudència.
De la vida política, de què es desfaria?
El primer, sense cap dubte, la corrupció. Ens desacredita com a col·lectiu. Al final el percentatge de polítics corruptes és mínim, però ens acaba tacant a tots. Després hi ha una cosa que crec que caldria llevar que és el que ara es diu ‘postveritat’, o el que jo crido mentida: la ultilización sistemàtica de la mentida, conscient, per arribar a un objectiu polític. Tu pots traslladar una opinió, i una opinió és una opinió; una visió del món és una visió del món. Però dir conscientment, i sabent, com s’ha vist en el procés, que són mentida, repetir-les una vegada i una altra, doncs no m’agrada. Per desgràcia, a més, en alguns moviments electorals que hem vist en els últims temps, s’està posant de moda: parts de la campanya de Donald Trump en les quals es va utilitzar deliberadament la mentida per aconseguir un objectiu polític. El populisme és així.
Com tarragoní: ‘tercer fil’ o Rambla del Mar?
Tothom coneix la meva posició sobre aquest tema. Mai vaig creure en el ‘tercer fil’, i mai vaig creure perquè hipotecava, a la meva manera de veure, per un temps indefinit que en termes generacionals hauria estat etern, el front marítim de Tarragona. Per tant, tot el que pugui contribuir a portar les mercaderies per l’interior i que les persones gaudim del nostre litoral…va ser el meu projecte bandera quan em presentava a les eleccions municipals, i m’alegra veure que aquesta idea, encara que una mica trigui perquè no tothom, o mes ben ningú, em va recolzar, en aquells temps, m’alegra que aquesta idea comenci a ser avui àmpliament compartida. Té a veure amb una cosa: no podem permetre que siguin ‘lobbies’ els que dirigeixin la política. La política ha d’intentar donar resposta a tots els col·lectius, sense estigmatitzar a ningú, però hem de prendre les decisions estratègiques pensant en el ben comú, i no en presses concretes de cap sector, per legítimes que siguin.
